Aquests dies tanquem un any que passarà a la història. La humanitat havia fet front en altres ocasions a epidèmies devastadores, però mai havíem tingut davant nostre una pandèmia d’aquestes dimensions, alimentada per un procés de globalització que acurta distàncies i apropa persones com mai fins ara. En una dimensió o una altra, la covid ha afectat el nostre dia a dia i ha provocat que totes les previsions que dibuixàrem en començar el 2020 se n’hagen anat en orris. També en l’esfera política el virus ha determinat l’esdevenir d’aquest any que ara tanquem i deixa algunes incògnites respecte del que pot succeir l’any vinent. El terratrèmol provocat per la gestió de la pandèmia, en el cas valencià, ha estat de gran magnitud i no és del tot segur que no puguen hi haver rèpliques en els mesos a venir. Perquè el que s’ha obert des del març passat entre els dos principals partits que conformen el Botànic (per bé que no caldria ignorar Unides Podem) és un esvoranc de dimensions desconegudes.

Durant aquest 2020 la situació inaudita de la covid ha provocat un reforçament de la figura de Ximo Puig. El morellà, que venia de guanyar, mig any abans, les eleccions amb molta més solvència que no el maig de 2015, ha eixit ben parat d’aquesta crisi sanitària. Molt ben parat, caldria afegir. Enmig del campi qui pugui que va seguir a les setmanes immediatament posteriors a la declaració de l’estat d’alarma, l’equip de Puig va ser capaç de dissenyar i enllestir la provisió de material sanitari procedent del mercat internacional. En aquell gran i esbojarrat basar, Puig va moure’s amb intel·ligència, va tocar a les portes adequades i va tirar dels fils encertadament. En definitiva, enmig d’un moment d’emporuguiment general, es va presentar com un líder confiable. Esdevenia, en l’esfera autonòmica, el contrapunt a Díaz Ayuso.

Puig ha aprofitat aquest bagatge per projectar-se encara més en l’esfera espanyola i apuntalar-se com un dels barons socialistes amb més pes dins el partit. La seua visió perifèrica de la realitat espanyola res no té a veure amb la de Fernández Vara, per exemple. Amb aquest patrimoni guanyat, el president valencià s’ha atrevit a qüestionar la política fiscal de Madrid, una “aspiradora” -en paraules d’ell mateixa- que atreu cap a ella mateixa rendes i capitals. I ho fa mentre, alhora, reprèn relacions -tot i que tímidament- amb Catalunya. 

Tot això ha ocorregut mentre la figura de Mónica Oltra aparentment s’empetitia. Segons els socialistes, en l’esclat de la pandèmia, ella mateixa es va esborrar, va situar-se de perfil en una moment de màxima emergència. Segons l’entorn de la vice-presidenta, Oltra es va dedicar a treballar, en cos i ànima, per tractar de donar resposta a la delicada situació que es vivia a les residències de la tercera edat. Per als socialistes la líder de Compromís simplement es va fer-se fonedissa mentre Puig, hiperactiu, apareixia als mitjans cada dia reunint-se telemàticament ara amb aquest ara amb aquell. A nivell estatal, l’espai mediàtic guanyat per Puig durant aquesta legislatura és inversament proporcional al perdut per Oltra.

La realitat és que els mecanismes de cogobernança que en el passat van funcionar per sedimentar el Botànic han saltat pels aires. El president del Consell ha optat per un model molt més presidencialista que no en l’anterior legislatura, tot oblidant que sense la pota de Compromís, avui no ocuparia el Palau de la Generalitat. Alguns dels qui en el passat s’ocupaven de cultivar la relació entre ambdós líders han passat a ocupar altres responsabilitats. La incomunicació i l’enuig, a principis de novembre, era tal que des de l’entorn d’Oltra fins i tot es va especular amb la possibilitat d’un trencament del govern Botànic. Les paraules de la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, sobre que “en política o aportas o te apartas” van caure com una bomba a Compromís.

De fet la pandèmia no ha fet més que aguditzar un distanciament que es va iniciar el 2019, quan Puig, sense previ avís als seus socis de govern, va decidir avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles. El president va prendre aquesta decisió envoltat del seu nucli de confiança, sense calibrar les conseqüències que això tindria en la relació amb Compromís. La formació valencianista s’entomà allò com una traïció. La coincidència amb les eleccions espanyols va malmetre les expectatives electorals de la formació taronja, després d’una campanya en què havia insistit en la possibilitat d’arrabassar-li  la primera posició als socialistes.

L’escletxa va començar a obrir-se. Els qui es mouen entre les bambolines del Palau asseguren que la relació mai no ha tornat a ser la mateixa. La duresa durant les negociacions per reeditar el Botànic -ara amb l’afegit d’Unides Podem- ja anticipaven una convivència molt menys plàcida. Els estirabots dialèctics dels dies posteriors al tancament dels pressupostos per 2021 no han fet altra cosa que fer emergir, com un volcà en erupció, les tensions acumulades els darrers mesos. A tot plegat hi ha contribuït els intents de Puig per fer la gara gara a Ciudadanos. Uns comptes públics avalats pels taronja servirien al President per reforçar la imatge de líder capaç de congregar diferents sensibilitats en moments de dificultat màxima. Un president amb sentit d’estat, en definitiva. Recuperar la confiança perduda entre els socis del Botànic, doncs, resulta essencial per evitar que aquest artefacte polític, que va liquidar dues dècades de gestió del PP, es pansisca. Durant la primera legislatura, es va aconseguir alçar la hipoteca reputacional que van deixar dues dècades de govern conservador del Partit Popular. Els serveis públics fonamentals es van situar en l’eix de l’acció política; es va recuperar la malmesa xarxa d’atenció a la dependència; es va potenciar el teixit industrial; i els sectors culturals autòctons van sortir de l’atrofia a la qual se’ls havia sotmès els anys precedents. El balanç es força positiu, a pesar de no haver-se assolit la reforma del sistema de finançament, un lament que amenaça de convertir-se en lletania. Tanmateix, resta molt, moltíssim per fer. Seria una llàstima que l’afany de protagonisme i la manca de fineza malmeteren aquesta coalició, tot just ara que el País Valencià acarona un cert redreçament social i -tímidament- nacional. Tornar a les hemeroteques de fa 10 anys – circuits de formula 1, copes amèrica i visites del Papa- hauria de ser el millor antídot contra aquesta temptació personalista.

Post Views: 6