Eren temps de manifesta revolució cultural, els convulsos anys del buum (el boom) de la literatura sud-americana. L’any 1963, Julio Cortázar publicava Rayuela, novel·la avantguardista amb un bon grapat d’ingredients d’experimentalisme que la fan de difícil i captivadora lectura, sigui feta en l’ordre de les pàgines impreses, sigui feta en l’ordre de la xarranca proposat pel mateix Cortàzar a l’inici de la narració, al seu Tablero de dirección. S’arribe com s’arribe al capítol 93, dins d’este capítol, Cortázar mos obsequia amb una frase This is a plastic’s age, man, a plastic’s age, en l’original escrita així, en anglès, que potser pot passar desapercebuda enmig d’un enorme roll, d’un intens corrent, de paraules escollides, brillants idees i magnífiques reflexions, però que és, en sí mateixa, una extraordinària emanació de la representació de la història humana.

A 1974, també a París, l’economista i politòleg Samir Amín, d’origen egipci, format a França, publicava Los Angeles, United States of Plastika[i], una duríssima i mordaç crítica al Sistema econòmic i social nord-americà (poseu-vos en el context del moment i imagineu què no podria haver escrit quaranta-cinc anys després!) on hi destapava la interacció del fer econòmic i social amb la conformació de les mentalitats, la ideologia i els modes de vida. El cas és que Amín no fa palès si manlleva el terme o no de Cortàzar però, no sense emprar un humor força àcid, proposa Plastika com a excel·lent paraula per denominar eixe país, els USA, del que diu que, dominat per l’alienació mercantil, no es caracteritza per les persones sinó per la mercaderia-reina, la matèria plàstica, que ho envaeix tot en volums creixents, fins al punt que esta societat de consum, aventura Samir Amín a 1974, no morirà d’indigestió sinó soterrada davall dels residus de plàstic.

Molt abans, a 1798, l’economista, demògraf i clergue anglès Thomas Robert Malthus, encara força jove, havia publicat An Essay on the Principle of Population. Exposava, dit molt succintament, que mentre el nombre de persones al Món creix exponencialment, el volum de recursos per al seu sosteniment creix molt més lentament, en progressió aritmètica. La conseqüència n’ha de ser, a la llarga, pobresa, fam, malalties i riscos globals per l’espècie humana.

Mentrestant, centenars d’economistes, partint d’observacions de la realitat i de raonaments més o menys sofisticats o complicats, havien anat elaborant teories econòmiques que, partint de les profundes desproporcions de poder i ingressos entre classes socials i del nefast Desenvolupament Desigual entre formacions socials, arribaven a les inefables conclusions de que el final del Sistema era inevitable i, per segons qui, imminent. El mencionat Samir Amín n’és un exemple, però la llista de pensadors, científics i economistes és llarguíssima i ve de lluny.

És el cas de Thorstein Veblen, que al 1898, al seu article Why is Economics not an evolutionary science, mos va formular la seua sarcàstica, hilarant i deliciosa definició del col·lapse del Sistema: Si mos desficiem sota la taxonomia d’una doctrina salarial monocotiledònia i d’una teoria criptogàmica de l’interès, amb variants involutives, loculicides, tomentoses i moniliformes, ¿quin és el citoplasma, centrosoma o procés mitòtic al qual podem recórrer i on podem trobar una sortida de la metafísica de la normalitat i dels principis controladors?[ii]

Citem-ne d’altres que se’n preocuparen i se n’ocuparen: Marx (1848-1867), Podolinsky (1880),  Pfaunder (1902), Popper-Lynkeus (1912), Pigou (1920), Soddy (1921-34), Hotelling (1931), Sweezy (1946), Sraffa (1960), Georgescu-Roegen (1960-1971) i un inacabable etcètera fins a arribar a la fita d’Els límits de creixement (1972), l’informe encomanat pel Club de Roma a Meadows i altres, citat i referit per Jordi Marín al seu Educar per al col·lapse al que més endavant em referiré.

Tot plegat, tres punts de vista sobre un mateix objecte:

  • ne som massa pels recursos que consumim,
  • encara que no en fórem massa, els recursos són limitats i els malaguanyem o
  • generem tantíssima deixalla, tantíssima brossa, que acabarà amb nosaltres.

Tres punts de vista i una mateixa conclusió: açò no se pot sostenir indefinidament, tard o d’hora este Sistema tan contradictori esclatarà. Molts autors en prenen el relleu i debaten avui les causes, els fonaments i el fenomen del col·lapse indefugible. Els més coneguts en els nostres entorns potser son Serge Latouche i Antonio Turiel.

Arribats a este punt, cal fer esment de llibre, publicat l’any passat per Onada Edicions, del nostre cinctorrà[iii] Jordi Marín, Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula. Empès per la seua experiència en l’àrea en la que es mou, l’Educació, motivat per les seves inquietuds personals i vocacionals i establerta la ineluctabilitat del Col·lapse, Marín reflexiona obertament des de la seua modèstia d’ensenyant. Desenvolupa el plantejament de com educar el jovent d’ara en la concepció -són les seues paraules- que el futur arriba contínuament i devora el present, de manera que cal passar de la contemplació a l’actuació davant el que ja està succeint amb celeritat. Un llibre a llegir i confrontar amb tota l’extensíssima assagística passada i actual sobre el tema.

Deixeu-me acabar amb una reflexió molt simple derivada del que us he anat explicant. No és la Teoria Econòmica qui s’amaga del Col·lapse que, dit en la terminologia que s’empra ara, ens sobrevindria. Tampoc no ho és l’Economia, en tot cas, és la Crematística, amb la que tant freqüentment com desafortunada es confon. Les grans corporacions multinacionals o grups empresarials transnacionals, digueu-n’hi com vullgueu, són enormes agents de les activitats econòmiques, però també ho som els consumidors, els usuaris, els contra-consumidors, els productors modestos, els distribuïdors petits, els organitzadors senzills, etc. En siguem conscients o no, tots tenim els nostres interessos i forces asimètriques i absolutament desproporcionades a l’hora de defensar-los. Siguem escèptics davant tot postulat absolut o de moda. Altrament, per emprar també les paraules de Jordi Marín, fórem a un altre escenari, mos faríem trampes al solitari.

[i] Només un any després, Anagrama en publicaria la versió en castellà.

[ii] La traducció és meua, de l’original en anglès: If we are getting restless under the taxonomy of a monocotyledonous wage doctrine and a cryptogamic theory of interest, with involute, loculicidal, tomentous, and moniliform variants, what is the cytoplasm, centrosome, or karyokinetic process to which we may turn, and in which we may find surcease from the metaphysics of normality and controlling principles?

[iii] Per bé que nascut a Ares.

Post Views: 17