Això de la guerra

Si fem una mirada al món que ens ha tocat viure, el que més crida l’atenció és la quantitat de guerres o conflictes armats, com ara es diu, més o menys molestes i sensibles depenent de la proximitat o de la influència que ens pugue arribar.

Pareix que la situació de conflicte, de destrossa i de mort hage de ser la forma habitual de l’existència de la nostra espècie que presumeix d’humanitat i civilització i que es justifica tan fàcilment posicionant-se en la majoria dels casos de forma absolutament visceral del costat del poderós o del ric, que es creu legitimat per fer el que vulgue.

Al costat d’això es parla de pau amb una frivolitat que espanta i es fan conferències de pau al més alt nivell, on no aclareixen res, mentre els mateixos assistents són els fabricants de les armes i estris destructius que es venen als països en guerra (on s’ha d’instaurar la pau) i que, evidentment, s’hauran d’utilitzar abans no queden obsolets perquè en eixa activitat econòmica, altament rendible, es veu que s’ha d’estar al dia i a la que salta. És cosa de veure qui té els estris més destructors i més mortífers.

A la vista dels fets les frases grandiloqüents sonen buides i ineficaces. Un exemple és això de l’alta política internacional, o global més de moda, que no és altra cosa que un eufemisme per amagar interessos econòmics espuris i les més baixes passions d’uns quants en contra de tota la resta. Potser seria bo canviar-ne el nom i parlar d’hipocresia i cinisme internacional a gran escala.

En termes més planers d’això se n’ha dit sempre posar la rabosa a parar compte del galliner. I ara no tindria efectes diferents als d’abans.

Com voleu acabar amb les guerres si no fem més que tirar llenya al foc?

Moltes d’eixes guerres i enfrontaments encara són el resultat d’antics i moderns colonialismes que no han fet altra cosa sempre que dedicar-se a l’espoli de totes les matèries valuoses. I ara les reaccions i revoltades no només ens sorprenen, sinó que es consideren un atemptat als grans valors d’occident.

Estem assistint, en l’actualitat, a processos bèl·lics que no són més que la revenja més cruel i despietada de qui se sent poderós i legitimat a fer el que vulgue i que busca no només guanyar sinó eliminar a qui considera l’enemic. M’havia fet la il·lusió que en el món nostre que presumeix de civilitzat ja s’havia superat la llei del Talió, però em fa ràbia constatar que a més de no superar-la hem retrocedit a èpoques de consciència prou més elemental i de comportament més bèstia.

Fa tota la impressió que el dret a la defensa només el pot exercir segons qui i que en alguns casos es fa sinònim de genocidi i extermini que, es considera bo o roí segons qui el practica o duu a terme.

I, per acabar-ho d’amanir, en molts casos, tota eixa barbàrie encara es pot envernissar amb grans conceptes religiosos i sagrats grandiloqüents com la santa pàtria, la terra promesa, les sagrades escriptures i tot el que vulgueu transcendent. Quina contradicció!

La política, en general, té en compte només els fets sense considerar, la majoria de les vegades, els orígens, les causes i el processos que els han donat com a resultat i conseqüència. I això, crec, ens priva de molts elements a l’hora de fer consideracions. La immediatesa no és l’únic element ni el més important per analitzar la realitat.

Una cosa semblant passa amb un altre dels grans conceptes que ara pareix omplir la boca de tothom: els drets humans.

Malament si se n’ha de parlar massa, perquè si les coses són clares, visibles i evidents no cal pregonar-les ni fer-ne massa propaganda. És només cosa de confiar en la bona percepció de la gent. Però, girant la reflexió, convindreu amb mi que el que no hi és o no es fa sí que caldrà anunciar-ho als quatre vents, i dir-ho a tort i a dret i a muntó vegades per veure si es troba algun incaut que se les empasse o suficients personatges amb prou interessos creats que siguen capaços de combregar amb rodes de molí per no perdre’n les prebendes.

No voleu dir que proclamar amb la boca plena la defensa dels drets humans conviu massa amb els genocidis, les matances indiscriminades, l’opressió, l’ofec i el passaport a la misèria de poblacions senceres?

Convindria potser actuar millor i no parlar-ne tant.

Ja estarà bé d’eufemismes per amagar la malícia de l’esperit humà.

Durant molt de temps, la gent que s’ha dedicat a pensar, i encara ho fa, ha considerat que la forma de la convivència humana ha d’estar regida per l’ètica i d’acord amb ella. No cregueu que siga massa difícil de saber què és això perquè es resumeix en aquella actitud humana que pretén evitar el dolor de tots. No sé si cal massa literatura més.

El que segurament reclama un poc més de reflexió és mirar si el que passa pel món obeeix  a eixe criteri o, en realitat se n’aparta prou.

Cal, segurament, recordar que el comportament humà refusa sistemàticament la malícia i la ignorància, que no tenim mai la culpa de res i que solem atribuir i projectar als altres els nostres defectes i els dimonis propis. Aquestes actuacions humanes que s’agreugen en la col·lectivitat no cal dir com es magnifiquen en el cas de la política i s’arriba a l’arbitrarietat que per passar nosaltres per bons no cal més que demostrar la malícia de l’adversari.

Ens fa falta, com sempre, reflexió i actuar tant com puguem segons les inspiracions de l’ètica i evitar els eufemismes i els sinònims absurds que poden arribar a intentar fer creure que l’assassinat massiu de gent innocent només és un dany o efecte col·lateral, perquè l’única cosa que no té cap valor és precisament la vida de les persones.