Incorporat a la dieta dels homes des de temps prehistòrics, el pa ha sigut l’aliment bàsic per antonomàsia, la base de l’alimentació per a totes les classes socials i  la seva falta era una adversitat insuportable que comportava aldarulls i guerres. Sempre  hi ha hagut  molts tipus de pa, però en temps passats, mentre les classes acomodades menjaven pa blanc de blat, les classes baixes menjaven pa negre fet de cereals de més baixa qualitat  al que afegien farina de llegums en temps d´escassetat. La Bíblia i els Evangelis l´han sacralitzat, no tan sols l’única oració ensenyada per Jesucrist  demana ”El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui” sinó per el sagrament de la  comunió. El pa no era com els altres aliments només per apaivagar la gana, tenia un sentit més en enllà, de manera que es  feia el senyal de la creu en començar-ne un de nou i si queia a terra, es besava  en desgreuge. La literatura reflecteix aquest sentit més transcendent del pa, així ho expressa Don Quijote “! Venturoso aquel a quien el cielo dió un pedazo de pan sin que le queda obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo”  i Neruda també  li dedica  La oda al pan,  “… pan que fàcil y que profundo eres…llegará porque fuimos,  a hacerlo y a sembrarlo, no para un hombre sinó para todos…”, lligant el dret al pa a qui  el treballa. Als pobles cada família feia el seu pa que  portaven a coure al forn, i per això a cada casa  hi havia  una pastera, caixa de fusta d’un metro i mig de llarg per uns 50-60 centímetres d’ample  per ús exclusiu de fer i guardar el pa, avui pràcticament desapareguda. De pa no se’n llençava mai, si s’enduria,  s’aprofitava per sopes  d’all o escaldades, i com es tallava dins una panereta les molletes també acabaven al tupí o al plat.

La meva agüela  era qui pastava, ella com les forcallanes nascudes l´últim terç del segle XIX era una  persona seriosa  amb uns valors morals gravats a pedra i molt treballadora que, no suportaven veure´t no fent res. Parat el dimoni ten-te, era la seva dita preferida i sempre et manava alguna faena. Eren les dones que havien viscut uns períodes molt durs de precarietat i incertesa quan l’estat del benestar era només un somni en algunes ments polítiques europees. No va anar a escola i no sabia llegir ni escriure, però sabia sumar i restar i considerava  que jo llegia massa, era  massa rondallera i poc dedicada a les tasques domèstiques, per tant, sovint ens discutíem (l’enfrontament entre generacions, no és res nou).

A la nit, quan arribava a les onze,  sempre la trobava tallant cols pel caldero del gorrino,  però cada quinze dies trencava la rutina i preparava la massa de pa,  estona que  em permetia mirar i no fer res; era la  nostra reconciliació. Començava la cerimònia posant-se el davantal de pastar i anava a la pastera on  havia el lleute, una mica de massa fermentada que faria pujar la pasta. Abocava la farina de casa al sedàs que descansava sobre dues barres de fusta i separava la farina blanca del sègol que aniria per les gallines o pel gorrino. Quan ja en tenia prou, començava  a afegir farina i aigua tèbia al lleute mentre  treballava la massa fins a la consistència i quantitat desitjada. Al matí vigilava que tot estes en ordre i es preparava per anar al forn ficant la massa a una cistella i s´enduia una caixeta oberta de fusta a on guardava el tallant i una navalla, molt gastada, molt gastada, amb la que marcava els pans abans d’enfornar. Sovint  reservava una mica de pasta  a la qual afegia oli i aprofitava per fer primes dolces amb ametlles o nous o salades amb tomata i arengada.

Quan la veia posar-se el davantal jo entrava al quarto de la pastera  i m’esmunyia  al raconet  esquerre. Un cop la farina al sedàs era el moment de parlar i demanar que m’expliques coses del mas de Torreamela  on ella havia nascut o em cantés oracions populars. Em comentava que sent la petita de nou germans havia perdut la mare a 8 anys, que les xiques dormien un matalàs de crin, però que els seus germans dormien en una màrfega  a la pallissa, com va haver de compartir la roba amb les germanes tant sabates com faldetes per tal d’anar  templades a missa. Explicava  com eren de difícils les condicions de treball al mas tan hivern com estiu, que els més joves cuidaven la rabera i els gorrinos o els cucs de seda, que treballaven  molt, però gana no en van passar mai. També  els masovers feien festa, es reunien i sempre hi havia qui tocava la guitarra  i ballaven la jota. De tant en tant  sortia la història d’algun conegut, home o dona, que se’n havia sortit  del comportament habitual. Altres vegades cantava oracions populars que havia memoritzat de joveneta, com la de Sant Antoni  de Pàdua que feia un miracle  demanant als ocells no entrar al sembrat mentre el seu pare estava a missa. Coneixia poesies  destinades a advertir a les dones dels amors passavolants, que els homes oblidaven i que a elles  les marcava de per vida.  L’endemà m´agradava  mirar els pans ben ordenats, tots iguals ben  torrats amb aquella olor irresistible que associava a felicitat, però  ja sabia que s’havia trencat la treva i  que vindrien quinze dies més de discussions.

Mentre la Història oral amb majúscules ha sigut transmesa pels homes fins que la invenció de l’escriptura va permetre fixar-la en un suport físic,  les tradicions i les petites històries locals, les vides de gent que només tenen sentit i conseqüències per un nombre reduït de persones, era cosa de les dones. Actualment, sembla que la curiositat de la gent s’ha ampliat i  hem començat a prendre més seriosament els detalls de la vida quotidiana inclús   parlem de microhistòria quan ens centrem en  una persona que ha tingut una vida  singular. Així doncs l’interès per com vivia la gent comuna no ha estat esborrat per la globalització, potser perquè ja tenim prou sabudes les dinasties europees i les guerres entre ells, i ara hi ha molta curiositat pels detalls personals. La historia familiar seria doncs el primer esglaó,   abans explicat per les dones  i  que avui es reflecteix amb la recerca de l’arbre genealògic.

La falta de distraccions a l’abast afavoria escoltar les anècdotes que contaven els grans, es transmetia així, part d’aquest “inconscient col·lectiu” que parlava Carl Jung, és a dir, vivències que permetien connectar amb les arrels dels avantpassats i conèixer el llarg camí d’esforç i resiliència que havien recorregut  per sobreviure i aconseguir millores a  la seva vida. No cal lamentar l’evolució de la societat que no podem aturar, però sí que cal salvar la història familiar “petita” recollint  els records i les vivències orals, experiències compartides  per la col·lectivitat que apuntalen l’autoestima i el sentit de pertinença. Sovint de grans lamentem no haver preguntat més o escrit aquelles històries que no ens semblaven significatives de joves.

Post Views: 2