La generació que ens diu “adeu”

El diari Mediterráneo es feia ressò la setmana passada d’una notícia entranyable: el setanté aniversari de noces entre Amador Milián i Matilde Meseguer, una parella de morellans que, víctima dels capricis de Cupido el Sexenni de 1940, ha romàs unida l’esglaiadora xifra de vuitanta-dos anys —dotze de festeig més set dècades matrimoni. Tota una fita per a l’estadística i una manifesta epopeia si atenem als temps d’amor líquid que corren.

Amador i Matilde formen part dels darrers vestigis d’una generació que s’està acabant d’acomiadar de nosaltres, que malgrat haver-se resistit a tòrcer el braç enfront de Cronos es troba ja a la vora de l’extinció per pur imperatiu biològic. Són història viva, testimonis no només d’una sèrie d’esdeveniments cabdals per a la humanitat, sinó també de vertiginoses transformacions la transcendència de moltes de les quals és encara prompte per a avaluar amb propietat. La condició d’ésser els últims fa pertinent una repassada de les fites que han jalonat el seu trajecte vital. Un recorregut diacrònic amb perspectiva àmplia que ens ajudarà a copsar la magnitud inèdita i probablement irrepetible dels canvis esdevinguts.

En termes estrictament historiogràfics, les persones que ronden el segle de vida duen gravats a les seues retines records de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, el maquis i el franquisme, sense esmentar-hi episodis més contemporanis. Fora de les nostres fronteres, han sigut coetanis al naixement de la Unió Soviètica, el Crac del 29, l’Holocaust, la Segona Guerra Mundial, la creació de les Nacions Unides i de la Unió Europea, la Guerra Freda, la Revolució Cubana i la Xinesa, el mur de Berlín, la Guerra del Vietnam o la crisi del petroli, tot sobrevivint a nou papes i a divuit presidents dels Estats Units d’Amèrica.

La mutació del món que van conéixer durant la infantesa ha sigut tan grossa que avui dia hi resulta absolutament irreconeixible a ulls dels més joves. A propòsit del caràcter luctuós d’alguns dels fets citats més amunt, convé recordar que els qui ens trobem per davall del llindar de la quarantena hem crescut en una anomalia històrica anomenada pau que porta per cognom llibertat —amb totes les esmenes que hi vulguem adduir. Les calamitats patides per la generació de preguerra són a bastament conegudes, per bé que no plenament assimilades per una societat present ofegada en la indolència davant l’onada reaccionària que se li abalança. El control oligopolístic dels mitjans de comunicació, les fake news, la «llei mordassa», el lawfare o el joc brut dirigit per l’«estat profund» són només la versió light de la censura institucionalitzada, la persecució policial, el calabós i les fosses comunes que tanta sang i llàgrimes han fet vessar.

La consolidació —i legitimació— de la democràcia liberal com a forma de govern enfront dels autoritarismes, despòtics i lliberticides per naturalesa, és, sens dubte, una de les principals conquestes de les societats occidentals al segle XX. Tant, que fins i tot els que no hi creuen la invoquen constantment, fent bona aquella dita que diu que «la hipocresia és el tribut que el vici paga a la virtut». Una virtut de què no van poder gaudir els nostres protagonistes durant bona part —de fet, durant la millor part— de les seues dilatades vides en una Espanya llastada pel soroll de sabres, els pronunciaments militars, el caciquisme, els conats revolucionaris, la força de les armes i la por. Molta por. Una por cerval prenyada d’odi africà i empeltada de misèria.

Perquè la generació que ara esgota les últimes passes de la seua peregrinació terrenal ha conegut de primera mà el significat de la pobresa i d’un dels seus màxims exponents: la fam. No ens enganyem, la societat agrària que els va veure nàixer ja reservava productes preuats com la carn per a ocasions especials. L’equívoca associació urbanita entre ruralitat i àpats greixosos i pantagruèlics contrasta amb la inapetent realitat del plat de farinetes sobre unes taules desproveïdes on calia intercalar molt de pa amb poca mescla per a enganyar l’estómac. Ara bé, les veritables penúries assolirien el paroxisme amb el marasme ocasionat per la guerra. I com no podria ser d’altra manera, la incapacitat de satisfer les necessitats vitals acabaria deixant una empremta indeleble a la psique dels qui ho visqueren. Un pathos homologable al que en aquests moments pateixen desenes de milers de persones a Gaza —i a altres indrets oblidats.

La inqüestionable millora dels estàndards de benestar a què han assistit Amador i Matilde en el decurs de les seues vides no hauria sigut possible, tanmateix, sense les conquestes ideològiques que permeteren la implementació d’ambicioses polítiques redistributives inimaginables dècades enrere. Mesures que ambicionaven més que la simple pacificació dels carrers o l’extensió del dret de vot tout court propugnades perliberalisme clàssic, tot advocant-hi per l’edificació d’un estat del benestar que democratitzà l’ascensor social i dignificà les condicions de vida de la població. Una vida com més va més bolcada a l’hedonisme gràcies a la naturalització de drets sense els quals els vocables «vacances» o «pensions» continuarien absents del vocabulari —i, per consegüent, de l’imaginari— col·lectiu.

Més inusitada era als anys vint del segle passat la concepció d’un món secularitzat on la influència del catolicisme obscurantista esdevinguera marginal. No obstant això, en un lapse temporal relativament breu l’hegemonia del rigorisme d’arrel judeocristiana ha transmutat en un aperturisme moral higienitzant, encara que no necessàriament més íntegre. De fet, si bé el racionalisme —no sempre anticlerical— ha guanyat terreny a la superstició i el fonamentalisme, l’ànima humana ha resultat de vegades engolida per altres credos pagans —espirituals, polítics o materials— de pobres credencials o, pitjor, pel nihilisme més autodestructiu.

Per a acabar-ho d’adobar, podem sumar a la metamorfosi sociocultural exposada altres expressions de la postmodernitat senzillament inconcebibles fa algunes dècades com l’emancipació de la dona, l’alliberament sexual, la normalització del moviment LGTBI+, l’aparició de noves formes de família  o la regularització de l’avortament i l’eutanàsia. Progressos que, nogensmenys, han generat noves línies de confrontació en un món desfigurat per l’homogeneïtzació dels modes de vida, l’heterogeneïtzació ètnica i l’atomització social. Un món que deambula per la incertesa davant els riscos d’un sistema econòmic altament contingent, la materialització precoç del canvi climàtic, el trauma del covid, la regressió de les democràcies i del dret internacional, i la capsa de Pandora oberta pel canvi cultural i la irrupció de les noves tecnologies.

En aquest sentit, cal no oblidar que la generació que ens diu «adeu» va nàixer en una època en què l’aigua corrent no arribava a les llars, l’economia local se sostenia sobre la tracció animal i les comunicacions es vehiculaven majoritàriament per carta i a força d’hores d’espardenya i manta. La generació d’Amador i Matilde, als qui desitjo molta salut per continuar bufant espelmes, esgotarà els seus dies havent transitat d’un món amb reminiscències tardomedievals a l’era d’internet, l’smartphone, l’automatització dels vehicles, la conquesta de l’espai, la computació quàntica, l’edició genòmica o la intel·ligència artificial. Un salt inaudit en la història de l’espècie humana que hi representa un punt d’inflexió tant pel seu abast totalitzador com pel seu impacte ineluctable. Una metamorfosi de la qual només un grapat de privilegiats avui dia poden continuar presumint d’haver-ne estat plenament partícips, ni que fóra de manera inconscient.