Som un país de meteoròlegs: a cada casa n’hi ha, com a mínim, un. Els de major edat continuen optant de bon matí per guaitar el cel, obrir els sentits i deixar-se dur per l’instint per tal de culminar el seu pronòstic amb rostre greu i expressió terminant, com volent fer palesos els galons predictius que han atresorat amb el pas dels anys. Del seu vocabulari hem heretat nombrosos vocables com araboga, borrelló, gebra, ramassada o santmiquelada, paraules que, víctimes de la inèrcia arcaïtzant dels temps que corren, van sucumbint lentament mentre d’altres com DANA o ciclogènesi explosiva gaudeixen d’una època daurada.

Els joves, per contra, recorren amb assiduïtat a la infinitud de recursos que ens proporcionen les noves tecnologies per a saber l’[h]ora de demà [a propòsit d’aquest terme tan nostrat, no existeix consens sobre la pertinència d’escriure’l amb la grafia «h» o sense. Vegeu les aportacions d’Alcover-Moll, de Joan Coromines o, més recentment, d’Eugeni Reig, entre d’altres]. Les dades transmeses en temps real per una enrevessada teranyina de satèl·lits, radars i observatoris queden condensades a cop d’algorisme en qualsevol app dins el contorn d’una senzilla cartografia, un recurs que de la manera més obscenament intuïtiva possible desvela a qualsevol profà els designis que fins ara es reservaven zelosament Zeus, Santa Bàrbera et tutti quanti. D’aquesta manera, la secularització digital de la meteorologia en les últimes dècades no només ha acabat posant punt final a la seua mística ancestral, sinó que ha rebaixat la condició de ciència pura que li era pròpia a la de mera pornografia.

A les acaballes d’un hivern [ja no tan] inusualment curt, i salvant les sorpreses que ens puga reservar alguna marçada d’última hora, pot afirmar-se que l’escassedat de neu ha tornat a marcar la tònica d’una estació que es va estrenar amb un Nadal sense precipitacions sòlides a Europa occidental. La imatge desoladora d’estacions d’esquí tancades a principis de gener entronca amb una tendència de fons que, insòlitament des que disposem de registres, ja va privar la comarca dels Ports d’una nevada apreciable la temporada passada.

Hi havia ganes de neu i es notava; no només de Vallivana cap amunt. Les primaveres del 2020 i del 2021 havien patit sengles ajornaments de les Falles a causa de la pandèmia, i l’hivern del 2022 havia passat sense pena ni Glòria —disculpeu-me l’acudit— al nostre país. La Crida de la Fallera Major de València i el perfil emblanquinat del castell de Morella, dues de les efemèrides anuals que més emocions conciten entre la fidel audiència d’À Punt, havien estat darrerament castigades pel destí.

A principis d’aquest febrer, però, la sort del successor de Canal 9 començaria a canviar a la mateixa velocitat a la qual ho feia el sentit de la circulació atmosfèrica. Els models numèrics havien vaticinat la imminent conjunció d’un embossament d’aire fred en altura amb vent humit de llevant, la fórmula màgica de les grans nevades al Mediterrani peninsular. La sala de màquines del Servei Meteorològic de la televisió pública valenciana treia fum: fumata bianca. El món havia de ser-ne testimoni i els tècnics de la Corporació s’afanyaven a engreixar els audímetres mentre aguantaven la respiració. La bona nova mereixia un desplegament especial: un equip d’intrèpids reporters proveïts de queviures per a quinze dies s’havia desplegat en punts estratègics per fer-nos d’ulls durant la tempestat. Els ingredients per a l’epopeia estaven servits i les previsions no van fallar. Encara que amb menys intensitat que la prevista, el miracle acabà obrant-se i la neu ens va regalar una esplendorosa estampa hivernal en plena franja horària de prime time. Més redó, impossible.

No seré jo qui afirme que no li agradara vore la seua malaguanyada terra copant capçaleres —per més prosaiques que foren— de mitjans de comunicació que acostumen a ignorar-la tret que no hagen d’informar d’alguna misèria eventual. Tampoc fingiré, malgrat el meu genuí pedigrí portenc, que aconseguira romandre impassible enfront d’un fenomen meteorològic relativament usual a la comarca. Tot i que l’he poguda presenciar moltes vegades, la neu m’encanta i també se’m va il·luminar l’ànima en contemplar des de la distància com es precipitaven els flocs de neu sobre les teules d’argila de les nostres cases.

Encara més, durant l’episodi vaig consultar profusament diverses pàgines especialitzades i no em vaig estar de preguntar-li viva voce a la família com anaven les coses. Al capdavall, no evitaria sentir la nostàlgia pròpia dels qui viuen lluny de la terra on vam nàixer. Per a bona part d’aquesta comunitat, el component simbòlic de les nevades és equiparable al d’altres elements autòctons com l’arquitectura, la gastronomia o les grans cites del calendari festiu, ressorts que compten amb un notable potencial evocador per a la nostra la psique.

Fetes aquestes precisions, l’espectacle que ens va oferir el telenotícies nocturn de l’ens autonòmic va ser digne d’antologia. A l’altura de les millors cites de García Ferreras. Les reiterades connexions amb Morella, salpebrades amb l’habitual histrionisme marca de la casa, van aconseguir ben segur l’objectiu efectista que perseguien: captivar l’atenció de l’espectador i, de retruc —qui sap si per mediació d’alguna telefonada des d’altes esferes—, executar una sensacional campanya de màrqueting. Això sí, a còpia de fregar el ridícul en moments on la coentor pàtria resultà especialment improcedent. Si la «incontinència hivernal» havia dut l’equip de realització a habilitar una finestreta auxiliar on es veia en directe com nevava a la capital dels Ports, el minut d’or va registrar-se quan el noticiari recuperà una peça sobre la tragèdia de Melilla —amb les dramàtiques imatges que tots recordem— mentre les volves blanques ens reblanien el cor al marge inferior dret de la pantalla.

No pretenen estes línies elevar una anècdota a la categoria d’oprobi públic ni fer escarafalls del que simplement va ser una matusseria. Amb la perspectiva que ens donen experiències pretèrites, els informatius d’À Punt estan fent un servei digne, amb virtuts i defectes a l’altura de la societat que reflecteixen. Quant al seu Oratge, terme que, per cert, es va triar per a marcar distàncies amb El Temps de la dissortada TV3, es tracta d’un dels espais més solvents de tota la graella televisiva en obert, dels pocs que alimenten certa idea de país i, el que és més difícil, l’únic capaç d’agermanar mínimament les múltiples i —sovint contraposades— visions territorials del trencadís identitari valencià.

Cal reconéixer l’encert dels seus professionals malgrat haver descuidat el gèlid sotavent de la vall del Bergantes en el càlcul de la cota de neu. La resta va ser fruit de l’infortuni unit a la passional «valencianitat» de la qual tan poc sobrats hem anat sempre als Ports.

Post Views: 9