Bernie Taupin, nascut a Lincolnshire, Anglaterra el 1950 va ser el lletrista habitual (amb alguna breu interrupció) d’Elton John. Va viure la seua infantesa al medi rural, en un ambient catòlic i amb un nivell de vida modest. D’avantpassats francesos, pare llaurador i mare amb estudis —encara que  també de classe popular—, Bernie no va ser un bon estudiant. Tot i així, molt prompte, influït per la seua mare, va mostrar les seues qualitats per a escriure. Prolífic autor, els textos de la seua llarguíssima llista de composicions tenen una bona part [https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_songs_with_lyrics_by_Bernie_Taupin] de magnífica narrativa i substància poètica.

Per la seua banda, Sir Elton John (nascut Reginald Kenneth Dwight, a Pinner, Londres, Anglaterra al 1947), ara recentment retirat i a qui sempre li ha agradat vestir-se de manera estrafolària, és un músic, compositor, pianista, cantaire, etc., dels més coneguts als darrers seixanta anys. Amb formació en música clàssica, ja als dèsset anys començà a col·laborar en grupets de roc. El 1967 va començar la seua fèrtil col·laboració amb Bernie Taupin, amb qui es van trobar mitjançant l’anunci d’un setmanari. Excel·lent pianista, el piano ha estat sempre protagonista a les seues composicions. Les seues cançons de gran èxit han estat moltes, per fer-ne una curta selecció, cito ací Bennie and the Jets, Ulls blaus, Roc del cocodril, Funeral per un amic, Honkie Cat, Llibertat de Filadèlfia, Ha tornat la bruixa, Aquesta nit…

Tots dos plegats, Elton John i el seu inseparable Bernie Taupin, van composar, l’un la música, l’altre la lletra, Saturday night’s alright for fighting l’any 1973, tot just ara fa cinquanta anys. És aquesta cançó una mostra excel·lent de roc enèrgic, viu, quasi fer, de les primeres èpoques i de la mateixa espècie que, al roc britànic, feien grups com The Rolling Stones, The Who i fins i tot The Beatles.

Si ens hi fixem bé, el text de Bernie Taupin té ben bé tres nivells de lectura. El primer, ras i curt i més superficial (en el sentit de més a propet de la superfície, de nosaltres), és el dels joves que esperen el dissabte a la nit per anar-se’n de borina amb el brillant objectiu d’emborratxar-se de cap a peus, de xarrupejar amb set infinita fins a fer i fer-se tota mena de bretolades, barbaritats, malifetes i maldats, com va retratar brillantment la pel·lícula Quadrophenia, feta el 1979 i basada en l’òpera roc de The Who del 1973. Rebels, potser amb causa, però sense coneixement, rebel·lia juvenil que va rematar en vots a Tatcher o Reagan. Fills de la classe treballadora, sense consciència de classe, amb les artèries plenes del verí de competir: per les xiques, per colpejar-se més, per ser més roïns…

Han passat cinquanta anys i, com diu un famós filòsof, les coses, o no han canviat gaire o han tornat al punt on érem aleshores. És clar que no tots, ni la major part, però sí una massa significativa de joves esperem el cap de setmana per a emborratxar-nos, ficar-nos qualsevol cosa dins del cos i fer alguna malesa. Alienació social  (en castellà en dirien enajenación), alienació de classe (en castellà en dirien alienación).

I, d’altra banda (o la mateixa) joves entusiastes i benintencionats que assumeixen el repte de transitar les pistes inextricables del servei públic, els intricats passadissos de l’acció política i les complicades administracions municipals. Elogiable determinació que mereix la nostra millor admiració. Alerta, però, no cal ser gaire observador per copsar que, camuflats en estes filades, s’hi mouen, no sense habilitat, uns quants llops vestits de caputxeta roja, servint interessos tan vells com poderosos i nocius. Guitons servidors del Poder disfressats de rebels juvenils.

El segon, identificable en algun vers, és la topada intergeneracional, l’encarament entre pares —que havien patit la guerra— i els seus fills de postguerra. Diferències, més que més, en les llibertats personals (vol dir sexuals), festeres, de vestimenta i tallada de cabells, dels gustos musicals i eixes coses. Diferències existencials i estètiques, d’origen evangèlic i enorme resultat comercial i consumista, necessàries, però amb alguns efectes perversos. El teu enemic, el teu explotador, no és el teu amo, són els teus pares.

El tercer, molt més boirós i borrós; llevem la fullaraca, la borrufalla, dels joves contemplats, embriacs, guits i fers i rescatem les espurnetes d’or que baixen per les aigües galotxeres d’aquesta cançó. Taupin ho diu, només cal llegir-ho: si som a juvenile product of the working class i diem que Saturday night’s alright for fighting, diem que el que han de fer els fills de la classe obrera és lluitar. I podem, podrien, interpretar el missatge en estrictes termes de lluita de classes. Al bell mig d’una cançó que sembla dir quasi l’oposat. Siga com vulga, el text, encara que puga parèixer un poquet enantiosèmic, en té molta, de substància.

¿Versions d’aquesta cançó? No gaires, però boníssimes. Escolteu aquesta d’Anastacia, acompanyada d’Elton John, i aquesta altra dels mítics The Who, companys d’Elton John en unes quantes aventures, i encara la d’Aubrey Logan amb la Camerata de Ginebra. Totes a saber d’agradables i potents.

Post Views: 48