Conta la llegenda que Sant Vicent Ferrer va dir que mentre Morella tinguera fe, de la font que duu el seu nom no pararia de brollar aigua. Les històries familiars narren sovint els temps en què els nostres rius eren cabalosos. Mon pare, criat al barri de l’Hostal Nou, aprengué a nadar al toll de les Barres en una època, els anys seixanta, en què el cranc ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus) encara regnava a bassiols i ribassos del Bergantes. Dels seus exemplars se’n trobaven a cabassos arreu, com també de peixos més avall del molí Adell, un paradís terrenal on va créixer lliure una generació que ho ha vist canviar tot.

Les cròniques més antigues constaten que aquest tipus de relats no són meres històries afectades per la nostàlgia o les males passades de la memòria. El botànic Cavanilles descriu el Forcall a les seues Observacions de 1795 com un poble que «abunda en aigües», on «pertot [se’n] veuen córrer». Si bé «ordinàriament [n’]és curta la quantitat» que baixa pel riu Calders, la seua confluència amb el de Morella i el de Cantavella faria del Bergantes «un riu respectable»[1]. En la mateixa línia, Pascual Madoz escriu al cèlebre Diccionari de 1848 que el principal curs d’aigua dels Ports és «impetuós en les seues avingudes pels molts barrancs i rierols que hi desemboquen, i cria alguna pesca de barbs i madrilles». A la conca del Calders són les «fonts tan freqüents i abundants, que juntes formen la massa d’aigües que es precipita al riu». En últim lloc, referint-se al riu de Cantavella, «l’abundància d’aigües que aconsegueix fan de la seua abrupta vall un terreny que no deixa de ser fèrtil»[2].

Com que hom pot al·legar que la precisió d’aquestes narracions podria haver-se vist compromesa per llicències que els seus autors, de formació inequívocament il·lustrada, s’haurien pres per a embellir unes obres d’esperit racional, però d’estètica encara barroca, la millor manera d’eixir de dubtes és recórrer a la ciència.

Així les coses, l’estació foronòmica de Sorita, situada poc abans que el Bergantes abandone el País Valencià en direcció a l’Ebre, a 570 metres d’altitud, proporciona dades hidromètriques d’aquesta artèria fluvial que vertebra la comarca dels Ports. Construïda el 1931 i renovada posteriorment en diverses ocasions, aquesta infraestructura permet estudiar el comportament del riu i la seua evolució en les últimes dècades. Darrere de la seua instal·lació s’amagava el propòsit d’alçar una presa al tram entre el Vilar i el terme d’Aiguaviva. Aquest projecte es va recuperar de nou fa pocs anys, tot provocant una enèrgica contestació dels veïns aragonesos de la riera. Però això són figues d’un altre paner.

El medidor, com popularment se la coneix, arreplega el cabal d’una conca hidrogràfica de 1.038 km2 que s’estén fins al terme de Mosquerola, on la divisòria d’aigües de la rambla de les Truites assoleix una altitud màxima de 1.762 metres, la serra Palomita de Cantavella, la Mola d’Ares i els Fusters de Morella, entre d’altres. Les dades que ofereix perfilen un riu de marcat caràcter mediterrani, amb una forta irregularitat estacional i interanual[3]. El seu cabal mitjà és d’1,79 m3/s, amb mitjanes mensuals de 4,23 m3/s a l’octubre i de 0,51 m3/s al juliol. El mòdul o aportació anual supera els 60 hm3, el que representa una important contribució per al Guadalop, riu del qual és afluent[4].

Una de les característiques més marcades del Bergantes són les crescudes, entre les quals destaquen la del 23 d’octubre de 1967, amb un cabal màxim de 668 m3/segon, i la del 24 d’octubre del 2000. En aquesta última l’aigua va arribar a saltar per damunt del pont del medidor, tot arrancant-hi les baranes metàl·liques. Si bé no disposem de dades exactes per haver-ne sobrepassat la capacitat de mesura, estimacions posteriors xifren el seu cabal màxim en els 1.030 m3/s. Per a fer-nos una idea la magnitud de la xifra, el cabal mitjà de l’Ebre a Tortosa oscil·la al voltant dels 600 m3/s.

La singular orografia comarcal fa que la conca del Bergantes siga l’única valenciana que no bascule les seues aigües directament cap a la Mediterrània, motiu pel qual forma part de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. La proximitat del Mare Nostrum és, tanmateix, determinant. De fet, els episodis de pluges més intensos, coneguts com a «gotes fredes», es donen quan les adveccions de vent humit de llevant coincideixen amb la formació de depressions aïllades a nivells alts de l’atmosfera (DANA). Altrament dit, els «temporals» o «llevantades» tenen lloc quan una massa d’aire humit i càlid s’enfila ràpidament per les nostres serres fins a impactar amb una altra d’aire molt fred en altura que fa condensar bruscament el vapor en aigua líquida.

No és casualitat que aquestes tandes de pluges intenses tinguen lloc a principis de la tardor, atés que és acabat l’estiu quan la mar està més calenta. Tampoc són igual de copioses a tots els pobles de la comarca. Al seu sector més oriental la precipitació anual s’aproxima als 700 mm. L’índex pluviomètric més gran s’acumula a la divisòria d’aigües entre l’Ebre i les rambles mediterrànies que connecta Fredes, Torre Miró, els Fusters i Ares. Per contra, a la vall del Bergantes es registren les precipitacions més baixes dels Ports, per davall dels 550 mm, a causa de l’efecte Föhn[5]. En altres paraules, com que els núvols procedents de la mar ja han descarregat als cims de les serres esmentades, arriben més secs al vessant de sotavent.

Caracteritzades la hidrografia i la pluviometria comarcals, escau analitzar l’evolució del comportament del riu Bergantes. Si atenem la gràfica adjacent, pot observar-se una llarga sèrie de dades dividida en dos períodes per l’absència de registres durant dues dècades. El primer, que s’estén des del 1950 al 1979, evidencia uns valors absoluts més elevats, amb un cabal mitjà de 2,77 m3/s i un mòdul anual de 87,55 hm3. El segon, que abraça l’interval entre el 1990 i el 2018, els rebaixa als 1,10 m3/s i els 34,73 hm3, respectivament. Tot descartant per criteris operatius la hipòtesi que aquestes dissonàncies puguen deure’s a un colossal error de recollida de dades induït per canvis infraestructurals o metodològics, pot concloure’s que el daltabaix experimentat pel riu ha sigut dramàtic, més encara si es té en compte la curta durada del lapse temporal estudiat. I és que parlem d’una davallada global del 60% de la seua aportació hídrica en pocs anys. O dit d’una altra manera, pel Bergantes baixa avui menys de la meitat d’aigua que quan els nostres avis eren joves.

Recordem, a més, que la irregularitat definitòria dels rius mediterranis els confereix una fragilitat addicional. Aquesta variable també sembla haver-se alterat a la vista dels resultats de la variància, un paràmetre estadístic que avalua la dispersió dels registres. L’alternança d’estiatges cada cop més llargs amb crescudes eventualment més virulentes, com les ocasionades per la gota freda del 2000 o els episodis de nevades antològiques de la darrera dècada, apunten a un canvi de paradigma cap a un patró més extremat en el que s’hauria trencat el tradicional equilibri ecològic.

En conclusió, la contundència dels resultats d’aquesta breu anàlisi obliga a preguntar-nos per la casuística subjacent al fenomen observat. Es tracta d’una conseqüència exclusiva del canvi climàtic, que ja ha assecat fonts centenàries com la de Sant Vicent, o podem parlar d’alguna cosa més? A la segona part de l’article tractarem de traure’n l’aigua clara.

[1] Cavanilles, Antoni Josep. 1795. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Volum I. Madrid: Imprenta Real.

[2] Madoz e Ibañez, Pascual. 1847. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid.

[3] Geoter consultores. 2017. Estudio de la sostenibilidad turística del río Bergantes y su entorno. Punto de Interés Geológico del Geoparque del Maestrazgo Terol: Ajuntament d’Aiguaviva.

[4] Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

[5] Amela, José Agustín. 1990. «El clima als Ports». AU! 13: 5.

Post Views: 38