Castelló ha viscut corprès la virulència de l’incendi de Villanueva de Viver. La força de les flames va devorar milers d’hectàrees de pins i matolls de l’Alt Millars i va provocar el desallotjament de centenars de persones, a més de la mobilització d’un exèrcit de bombers i brigadistes forestals. Acostumats als incendis d’estiu, el foc que ha assolat aquests dies l’interior sud de la província de Castelló, quan tot just acabàvem d’estrenar la primavera, són una clara advertència que, en un futur pròxim, aquests fenòmens es produiran, cada volta més a sovint, en qualsevol moment de l’any.

Des de la ciutat aquests incendis s’observen amb perplexitat; des dels pobles, amb respecte i un bri de por. Són moltes les similituds entre l’Alt Millars i Els Ports. Es tracta, en tots dos casos, de comarques amb una baixa densitat demogràfica i amb sobreabundància de boscos.

Aquests dies, mentre els informatius donaven l’última hora des de Villanueva de Viver i assistíem amb desesperació a l’avanç del foc cap al casc urbà de Montán, era impossible no recordar les terribles imatges del gran incendi que a principis de juliol de 1994 va arrasar la nostra comarca. El foc, que es va iniciar a Villarluengo, va calcinar 29.144 hectàrees, de les quals 11.456 foren en territori valencià. Aquests dies passats, mentre helicòpters i hidroavions, travessaven el cel de la província resultava impossible no rememorar aquells deu dies infernals.

L’incendi d’aquests dies a Villanueva de Viver, com també el de Bejís d’aquest estiu, són un avís per navegants, l’advertència que, en qualsevol moment, les flames poden arribar-nos a les portes de casa.

Se n’ha parlat molt aquest dies, de les causes de la catàstrofe de l’Alt Millars. Hi hagué, clar, una espurna de procedència humana. Trobo, però, que seria del tot injust fer recaure en aquestes persones la responsabilitat de les al voltant de 5.000 hectàrees que han cremat durant aquests dies. Si el foc ha cremat amb la virulència amb què ho ha fet ha sigut per la coincidència de tres factors: un, el meteorològic; l’altre, un període prolongat de sequera; el tercer, i, probablement, el més important, la sobreabundància de material combustible. Sobre els dos primers, no hi podem actuar. Sí que ho podem fer, per contra, sobre el tercer.

Els incendis d’avui al monte són el revers del procés d’abandonament del món rural que va iniciar-se al primer terç del segle XX, va accelerar-se durant el segon terç i només ara, sembla haver-se estabilitzat. Caldria, però, ser més precís: perquè la situació dels nostres termes municipals no s’explica sense la desaparició de la vida masovera.

Un exemple: segons recull Ricard Pitarch en el seu article per al Paper dels Ports de 2021 titulat ‘Origen, plenitud i decadència dels masos de Vilafranca’, a la dècada dels 40, en la quasi cinquantena de masos dispersos pel terme, vivien 656 persones. Els habitants de la Mas de Pitarch, Coder, Arriello i tants altres vivien de i per a la terra. Era el seu recurs de vida. L’abancalaven, la llauraven i els seus animals la pasturaven al ritme compassat que marcaven les estacions de l’any.

Avui perviuen uns pocs resistents que habiten permanentment en aquells masos. En un bon número d’ells, tot i que ja no els habita ningú, continua treballant-se, laboriosament, la terra. Molts, tanmateix, han estat progressivament abandonats pels seus anteriors inquilins, perquè s’han fet grans i perquè ningú no els ha pres el relleu i perquè també, i sobretot, treballar la terra o guardar els animals és molt sacrificat i els preus del camp no compensen la feinada. Potser, tot plegat, són els designis del temps; o potser és una aberració.

Quaranta anys després d’aprovar-se l’Estatut d’Autonomia fa mal de veure que cap govern valencià no s’ha plantejat l’opció d’articular algun tipus d’ajuda i protecció especial a aquest model de vida, producció i assentament en la terra. “Amar i protegir les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”, va deixar escrit Jaume I en el seu testament. Als masovers i a les masoveres, tanmateix, mai no se’ls ha consignat cap tracte especial.   

No s’hauria de fer des de la nostàlgia, sinó des de la constatació que quan la terra s’abandona aquesta és més vulnerable a focs descontrolats que requereixen de molts recursos per a la seua extinció. No es tracta d’erradicar les flames (doncs aquests formen part de la idiosincràsia del mediterrani) però sí d’evitar que s’esdevinguen incendis de sisena generació.

Està demostrat que els paisatges més resistents són aquells que en diem ‘en mosaic’, és a dir, aquells en què es combinen espais boscosos i camps llaurats. La terra treballada actua com a tallafoc i evita les dimensions que han adquirit els darrers incendis. De la mateixa manera, cal concitar l’entesa perquè totes les administracions i també els propietaris privats es conjuren per desplegar una política forestal més eficaç. Potser hi haurem d’esmerçar molts recursos però, probablement, seran molts més els que ens estalviarem.

Em pregunto tot això pocs dies després d’acompanyar un grup ben nombrós de persones en la manifestació que va partir des de Cinctorres per anar a parar a la subestació de Fraiximeno en protesta per la línia de Molt Alta Tensió (MAT) que ha de creuar la comarca. Es tracta d’una aberració paisatgística a major glòria de Forestalia i Red Eléctrica Española i que respon a una lògica extractivista des del punt de vista de la gestió del territori.

Estem d’acord que la descarbonització i la transició energètica són imperatius però aquestes no poden ser la coartada que justifiquen els abusos que s’estan cometent. Com escrivia recentment Héctor Tejero en un article en El País, ens cal una transició ecològica social i territorialment justa. I per a això, ens caldria, democratitzar l’estructura del mercat elèctric i promoure més participació pública i ciutadana en el procés.

Malauradament, però, no sembla que les coses avancen en aquesta direcció. Al contrari. La pressió a la què s’està sotmetent als veïns de Fraiximeno és digna de les pitjors estratègies de mobbing. Diran, els promotors d’aquella baluerna de cables i torres i megavolts, que no hi ha per tant, que poden continuar llaurant la terra i que les vaques poden continuar pasturant tranquil·lament. Però això no és cert.

Perquè al final hi ha gotes que fan vessar el got i els masovers de la nostra comarca ja el tenen molt ple, aquest got. La pressió que està posant el lobby de les elèctriques està deixant la porta oberta a l’abandó del camp per part dels qui l’han llaurada i conreada de fa temps.

Fraiximeno té vuitanta hectàrees, de les quals deu es destinen al conreu i les altres són pasturades pel ramat. Potser un dia, pels voltants, salte una espurna ves a saber d’on. I l’espurna esdevindrà flama i la flama esdevindrà conat. I com no hi haurà ningú per avisar d’aquella fumerola que s’alça per sobre de pins i carrasques, la flama es convertirà en un incendi. I aleshores, ens lamentarem fortament per tot aquell tros de terme calcinat. I aleshores, també, trobarem a faltar a aquells guardians del territori que han sigut els habitants de Fraiximeno.

Post Views: 24