Any rere any, a la darreria del mes de juny es reprodueix ritualment el mateix esdeveniment mediàtic. No em referesc ací a l’entrada astronòmica de l’estiu, a la celebració de la nit de Sant Joan o a l’operació eixida del període vacacional. Tampoc a les primeres onades de calor, als efectes devastadors dels incendis o al comiat dels programes estrela de la graella televisiva. Dies abans de l’entrada de juliol, mitjans de tota naturalesa reserven un espai d’honor en les seues capçaleres per a retre homenatge als estudiants que han obtingut les millors notes a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), l’antiga Selectivitat. En elles proliferen titulars gojosos, d’aquells que trenquen la narrativa llòbrega predominant en l’actualitat, als qui acompanyen petites entrevistes on es repassa la curta biografia dels protagonistes i els seus projectes futurs. Una merescuda laudatio que inevitablement posa toves les famílies durant uns dies.

A propòsit d’aquesta qüestió, recordo que fa uns anys va ser notícia a TV3 ―el canal que encara censura profilàcticament l’esquerra nostrada― el fet que els dos millors alumnes de les PAU de Catalunya compartiren aula en un institut de les comarques de Lleida. La pregunta del milió que se’n derivava era: podia tractar-se d’una mera casualitat o estàvem davant de quelcom més? Haurien trobat en un petit centre de Ponent la pedra filosofal de la pedagogia? Hi dominarien a la vora del Segrià els arcans d’aquesta abstrusa ciència?

Per a traure’ns de dubtes, el tutor del grup va emetre en l’entrevista una resposta que, ai las!, deguera caure com una galleda d’aigua freda en més d’una càtedra d’Educació. «Aquí hem seguit la mateixa metodologia de tota la vida», hi va sentenciar. Ni flipped classroom, ni gamification, ni design thinking, ni thinking-based learning, ni pissarres virtuals, ni tècniques avantguardistes testades a Finlàndia, ni professors fent de cheerleaders… Resultava que la quinta essència de la didàctica de Secundària i Batxillerat era simplement el bon ofici, el que s’havia fet sempre. Pura heretgia en l’època de la postmodernitat.

He portat a col·lació aquesta anècdota perquè ens trobem en plena fase d’implementació de la LOMLOE, l’enèsima llei orgànica d’educació aprovada en democràcia i, previsiblement, un nou cadàver jurídic en poc de temps. Abans l’havien precedida la LOECE, la LODE ―vigent amb canvis―, la LOGSE, la LOPEG, la LOCE, la LOE ―també en vigor amb modificacions― i la LOMCE. Una sopa de lletres que deixa al descobert més ombres que llums. Primerament, recalca com ha sigut d’inoperant la legislació educativa a l’Estat espanyol, incapaç de revertir en dècades problemes estructurals que ens ancoren a la cua d’indicadors com la taxa de repetició i d’abandonament escolar a l’OCDE, o la de desocupació juvenil a la Unió Europea. En segon lloc, subratlla fins a quin punt l’educació ha estat instrumentalitzada pel sistema de partits, tot convertint un sector estratègic per al desenvolupament en arma llancívola i arena per a les lluites de poder.

D’altra banda, però, cal advertir que l’esmentada disfuncionalitat s’ha utilitzat injustament com a boc expiatori de les carències d’un sistema apuntalat per un model econòmic de baixa productivitat que, assentat sobre el totxo i el turisme de sol i platja, ha generat tota una «deseconomia intel·lectual» en haver sostret a instituts i universitats mà d’obra en formació durant els anys del boom econòmic i, posteriorment, en temps de crisi, haver expulsat a l’estranger gran part del nostre millor capital humà. Els efectes de l’època daurada de la bombolla immobiliària s’han fet també notar en una altra de les esferes més sensibles i invisibilitzades: la de la cultura política. Llastada encara pels dèficits democràtics del segle XX i debilitada enmig d’un canvi de paradigma global que bascula cap a l’autoritarisme, s’hi ha impregnat durant dècades del culte al diner fàcil i a un mode de governança impúdic, caciquil i narcisista que redueix l’ensenyament a un nínxol més de negoci. Un negoci a qui cínicament es delega el foment d’uns malaguanyats valors cívics que, no ho oblidem, cal conrear sobretot a l’àmbit familiar, el gran oblidat malgrat constituir el pal de paller de l’educació.

En aquest context, la LOMLOE, que inexorablement arribarà als instituts sense un consens que la dreta, independentment de les seues legítimes discrepàncies, sempre ha buscat dinamitar, proposa una sèrie d’«innovacions» que han despertat l’escepticisme d’una part de la comunitat educativa al si de la qual, tot siga dit, impera l’omertà. Sospito que si una llei anàloga haguera nascut a l’altra bancada de l’hemicicle, el terrabastall organitzat per sindicats i organitzacions de la societat civil haguera estat antològic. Tant, com ensordidor va ser el silenci enfront de la Llei de Plurilingüisme amb què el Botànic ha convingut d’amortallar la nostra llengua.

Però anem a pams. Més enllà de la inqüestionable bona fides que informa la norma i de les impostergables reformes escaients per a l’actualització d’un sistema educatiu que dona símptomes d’anquilosament, la llei manca d’operativitat, d’intel·ligibilitat i, en conseqüència, de conveniència política. Traspua manca de contacte amb la realitat a  peu de pupitre, cau sovint en el pensament il·lusori i peca d’esnobisme en practicar de vegades una neollengua que serveix en safata de plata la crítica més ferotge als qui no creuen en l’educació pública. En suma, i tant de bo els fets acaben desmentint les meues paraules, ens trobem davant una nova reforma cosmètica que entronca amb la més autòctona tradició gattopardiana de canviar les coses perquè tot continue igual.

Desgreuges necessaris com el de retirar a la religió catòlica la prerrogativa de computar en la nota mitjana no neutralitzen desficacis com el de dotar a la repetició d’un caràcter excepcional. En aquest sentit, la LOMLOE es guarda de no explicitar una veritat incòmoda: que per a aconseguir el noble objectiu de combatre el fracàs escolar s’exhorta el professorat a rebaixar el nivell o, directament, a aprovar alumnes per tal de maquillar les xifres. Què en pensaríem si l’OMS alterara els llindars de la hiperglucèmia per a reduir el nombre de diabètics?

Entre els canvis que més neguit han generat entre el col·lectiu docent destaca el de la introducció dels «àmbits», circumstància que permetrà agrupar les assignatures per àrees de coneixement sota la responsabilitat de professors no sempre formats adequadament. Una espècie de Magisteri 2.0 que exigirà major nivell de coordinació a un cos de professionals que ja ha pogut comprovar les limitacions fàctiques de l’avaluació per competències i a qui, imitant l’estil soviètic, una hipertrofiada càrrega burocràtica altament ineficient li consumeix una part substancial de la jornada laboral.

Perquè la realitat és tossuda i els recursos financers, físics i humans, escassos. A tall d’exemple, la inversió educativa va disminuir d’un 6% la dècada passada, mentre l’alumnat augmentava d’un 11% en el mateix període. El seu increment i no el de la despesa militar ordenada pel corifeu americà a l’última cimera de l’OTAN és el canvi indispensable per a encarar efectivament desafiaments com el d’oferir una instrucció personalitzada i de qualitat en aules atestades d’alumnes amb un perfil cada cop més diversificat i precaritzat. Altrament, la profecia autocomplerta d’una educació pública convertida en claveguera social s’acabarà materialitzant a les grans ciutats, on les classes acomodades fugen a correcuita a la concertada per no barrejar la progènie amb la xusma, ço és, amb fills d’immigrants, gitanos i ―en definitiva― pobres.

Una tasca darwiniana a la que es presta l’Estat subvencionat la segregació social mentre branda la bandera de la «llibertat», concepte, val a dir, pervertit no només per ínclites dignatàries neocon de la villa y corte, sinó també per un progressisme elitista que ha tolerat la seua degeneració en llibertinatge i indefensió a les aules. Que sembla haver oblidat que conceptes com «autoritat», «respecte» i «disciplina», oposats als d’«autoritarisme», «submissió» i «tirania», han de recuperar la seua vigència si volem que l’educació pública no deixe d’actuar com a principal palanca d’ascens social; si volem continuar sumant èxits com els de l’institut de Lleida.

Post Views: 16