Potser feia cinc o sis anys que no veia un bou embolat. Enguany, no sé per quina raó, m’hi he vista arrossegada. Potser pels dos anys sense bous a les festes; potser perquè era el plat fort de la nit en el programa de festes; potser perquè la menuda hi insistia. Al cap i a la fi, tot l’estiu porta veient els amiguets jugant a bous, mufant-se i soltant aquella adrenalina que dona saber-se quasi acaçat.

El cas és que allí em vaig veure, dalt un cadafal, veient com un grup d’homes estiraven la corda i encastaven l’animal contra el piló per posar-li l’esquelet de les boles i prendre-li foc. L’animal bramava, mentre amb els quartos de darrere es resistia a la immobilització que pretenia aquella gernació testosterònica. Era una resistència agònica, però. Amb la corda ja tallada, l’animal feia salts mentre dos persones li agafaven de la cua, tot cercant la seguretat de la rereguarda. Quan per fi el van soltar, l’animalot va començar una fugida impossible, carrer avall, involuntàriament enllumenat. I la plaça, clar, va aplaudir l’escena, eufòrica, exultant.

El final de la pandèmia ha suposat una explosió d’actes taurins als programes de festes dels nostres pobles. En alguns casos representen més d’un terç del total d’actes programats. Les xifres parlen per elles mateixa: a tot el País Valencià es celebraran aquesta temporada més de 13.000 festejos. L’any 2019, l’últim abans de l’aparició del coronavirus, van ser-ne 8.623. Aleshores, ja va ser una xifra rècord. La d’enguany suposa un increment del 30% respecte d’aquella. És a dir, hi ha més que mai.

La dinàmica cap al creixement, doncs, és evident. Des de la Federació de Penyes de Bous al Carrer de la Comunitat Valenciana afirmen, a més, que aquestes no són dades circumstancials, sinó que és probable que els anys pròxims la xifra s’estabilitze al voltant dels 13.000 actes.

Això contrasta amb la mala salut dels bous de plaça. Des de l’any 2008 les corregudes de bous (i els seus succedanis) no han parat de disminuir. Aquell any, quan tot just s’acabaven els anys de la bombolla, a Espanya es van celebrar 3.295 corregudes de bous. El 2019, en foren 1.425. Els espectadors tampoc no han parat de minvar. Entre l’any 2015 i el 2019, segons dades del Ministeri de Cultura, 600.000 espectadors han deixat d’acudir a la plaça. Aquest mateix cap de setmana, a Vilafranca, tenia lloc una jonegada sufragada per la Diputació de Castelló amb toreros de l’Escola Taurina. L’entrada era simbòlica, d’un euro. I, tanmateix, es registrà, a molt estirar, mitja entrada.

Tothom qui està dins aquest sector reconeix que, a hores d’ara, la tauromàquia -la de plaça- té un greu problema de sostenibilitat econòmica. El preu de les entrades ha esdevingut cada volta més prohibitiu, mentre els costs de mantindre l’espectacle (honoraris, manteniment dels animals, assegurances, serveis mèdics…) no paren de créixer. Sense el suport públic incondicional que va tenir en el passat, la Fiesta es desagna. Cada volta són menys els empresaris de places de bous que s’atreveixen a gestionar-les, sobretot en el cas de les places de segona, tercera i quarta. Senzillament, no els ixen els números.

En canvi els bous al carrer (això inclou vaquetes, etc) continuen concitant l’interès públic. Sobretot perquè són barats pels qui el consumeixen, doncs el cost s’encarreguen de sufragar-lo els ajuntaments a través dels seus pressupostos de festes. Cada any els consistoris aboquen milers d’euros a un espectacle que, en essència, promou el maltractament als animals. Com pot ser que a aquestes altures encara fruïm de veure com un animal es desagna en la plaça o brama, desesperat, pel patiment que li infligim de forma conscient i ritual? Com és possible que estiguem socialitzant els nostres fills i filles en la naturalitat del sadisme envers altres éssers vius?

No, no crec que animals i éssers humans hagem de tindre els mateixos drets. No, no ho crec. I puc arribar a comprendre l’argument dels taurins quan diuen que un bou té una vida més plena que qualsevol vedella industrial la carn de la qual comprem en una gran superfície. Completament d’acord. Hi ha dilemes que són difícils de resoldre. Tampoc crec que els taurins siguen uns sàdics eixerebrats. Són persones que senten afecció per un tipus d’esdeveniment en el qual s’han socialitzat i han acabat per naturalitzar-lo. Hi ha que voten a la dreta, però també els hi ha que voten a l’esquerra. Hi ha que són seguidors incondicionals i altres,  circumstancials. S’ha de reconèixer que, a molts dels nostres pobles, aquesta és una “festa” que està documentada des de principis del segle anterior i, per tant, forma part de la tradició. Reconegue-m’ho, no passa res.

Però una cosa és això i una altra, diferent, és que més d’un terç dels programes de festes tinguen com a eix central les vaques i els bous. L’explosió taurina dels darrers anys no s’explica sense el suport incondicional dels ajuntaments, siguen del color que siguen. Arribats a aquest punt el que es fa dolorós de comprovar és que els esdeveniments taurins han acabat patrimonialitzant les festes i que qualsevol qüestionament és percebut com un atac. 

I cal recordar que, a tota Espanya hi ha milers d’exemples de festes que no requereixen de la solta d’animals per ser ben exitoses. Generen retorn econòmic, convoquem milers de persones i afermen la identitat col·lectiva. A la nostra comarca, pobles com Villores, han renunciat als actes taurins durant les festes i no per això s’ha acabat el món.

Personalment, no estic per l’abolició. No podem simplificar un debat que és complex i que, a més ateny qüestions tan diverses com la identitat, la tradició o la política. Prohibir una cosa només contribueix a refermar els partidaris i polaritzar, encara més, les postures. Els qui estem en contra -per principis o perquè no tolerem el patiment i l’acarnissament públic sobre un animal- hem d’admetre que les festes patronals han d’atendre la diversitat de gustos i preferències de la comunitat. Però admetre això no significa que, com sempre, hagem de callar i acotar el cap, com si fórem uns pàries que menystenim les tradicions i qüestionem la identitat del poble. Hi ha moltes persones que es senten excloses. Als ajuntaments, crec, els correspon plantejar-se quin és el model de festa que volen per al futur. Potser ara que s’ha tocat sostre ha arribat ja el moment de proposar una desescalada taurina i unes festes més diverses, arriscades i originals.

Post Views: 36