El que fa el que pot

No cal passar avant. Ja està clar.

En el nostre conversar tenim incorporades una colla de frases, aforismes, refranys o pensaments curts que ens serveixen per assentir, discrepar o dir l’última paraula sobre algun fet o qüestió sense haver de fer cap esforç d’informació o d’anàlisi i donant-los, al mateix temps, un grau de anuència com si ja estiguera exhaurit el tema o el debat.

El començament de la frase que es proposa com a títol és, amb tota seguretat, una d’eixes sentències de les quals coneixem la segona part i que, a més, hem fet i fem servir sovint en aquelles situacions que la cosa ens queda gran, ens pareix que ja no podem arribar més amunt o que el resultat de la nostra activitat no acaba de tenir el grau de qualitat que s’esperava o que caldria.

Malgrat l’aparença de veritat i evidència de la dita, no estaria de més investigar  quines altres consideracions poden amagar-se al darrere, perquè és fàcil que ens puguem trobar amb aquells  tòpics que només valen com a receptes ràpides i contundents per evitar el pensament o la reflexió. Ja no cal pensar-hi més.

És correcte donar per bona la primera part de l’aforisme? Ens podem quedar tranquils acceptant sense més la veritat del que afirma? És a dir: realment es fa el que es pot tal com es diu?

En una consideració una mica més fina ens adonem de seguida que la cosa té trampa, que no és veritat o, com a mínim, no ho és del tot ni sempre. És molt fàcil comprendre que, en moltes situacions, l’expressió del que anem considerant sona més a excusa que a altra cosa; que intenta amagar o dissimular la perea, la mandra, la negativa a aprendre coses noves, les poques ganes de fer o el desànim i l’apatia, que intenta que no ens fagen treballar o que no ens maregen massa –la comoditat i la deixadesa també naveguen arreu. Dit ras i curt, també amb frase feta: per fugir d’estudi o eixir-ne per la tangent, aprofitant la força centrífuga.

A l’hora de fer una ullada al món de l’actuació humana tant en les activitats obligades i necessàries com en aquelles altres més opcionals, d’oci o de lleure, -com ara es diu-, no resulta massa difícil comprovar que l’asseveració fer el que es pot dona resultats clarament diferents en segons quin tipus de persones i grups socials.

Hi ha gent que diu que fa el que pot i realment va tirant endavant, es va modernitzant, mira d’anar progressant i, en definitiva, va exercint el seu protagonisme i la seua creativitat, renovant i eixamplant l’horitzó i amb la suficient dosi autocrítica per poder millorar un poquet cada vegada.

En el moment present, per exemple, hi ha una sensibilitat prou arrelada en el camp de l’esport on la superació és un dels valors més estimables.

En trobareu d’altres, en canvi, que també afirmen el mateix i els resultats no els fan cap favor. Sempre estan allà mateix, com si ja hagueren arribat i estigueren al cim de les aspiracions i de les fites. Solen viure en un ambient d’autocomplaença o d’aurea mediocritas, amb una certa condemna a l’avorriment i a la buidor només constatables en  moments de lucidesa.  

Us heu parat a pensar on estaria el món si tots s’hagueren acontentat en fer el que podien en lloc d’entestar-se en resoldre les qüestions i les dificultats al preu que fora?

Em fa gràcia sempre comentar l’exemple de travessar un riu. No és prou d’anar nadant fins allà on es puga; és més bé cosa d’arribar a l’altra riba, perquè no fer-ho propiciaria una nefasta situació.

Tinc molta tendència a pensar que valdria la pena no utilitzar tant la frase, però no només. El que fonamentalment s’ha de canviar és l’actitud que la sol acompanyar. I, així, hauríem d’estar cada vegada més convençuts que el que fa el que pot ha de tenir costum d’autocrítica i:

                       – No renunciar a aprendre noves coses.

                        – Està obligat a millorar.

                        – Ha de mirar d’esforçar-se i de superar-se.

                        – Li cal progressar.

                        – Ha de procurar fer-ho sempre millor.

                        – Ha d’estar pendent i diligent per no quedar-se enrere.

I tot això val per a les coses menudes, les més grans i les transcendents, és a dir, aquelles que ens desborden i ens depassen, perquè, en cas contrari, el que fa el que pot també pot fer el ridícul i el paperina, que és una altra manera d’acabar la frase.

Podria servir de conclusió que en l’activitat de les persones l’important és arribar a l’altra riba, és aconseguir les coses i no quedar-nos a meitat camí, resignats i desanimats, perquè ja ens hem esforçat prou o perquè ja hem fet tot el que podíem i, clar, el que fa el que pot…