Les portades d’alguns mitjans autòctons —d’escassa penetració social, val a dir— van obrir la setmana passada amb la decisió de l’Ajuntament de Mutxamel, a la comarca de l’Alacantí, de retirar el nom d’«Enric Valor» a l’avinguda principal de la localitat i substituir-lo pel d’«Espanya». Si a algú li quedaven dubtes de la motivació que s’amagava al darrere d’aquest canvi al nomenclàtor, el regidor ultra de VOX es va encarregar de dissipar-los esgrimint cofoiament que un dels principals gramàtics i lexicògrafs de la nostra llengua, natural de la localitat veïna de Castalla, era un simple i menyspreable «nacionalista valencianocatalán» que no mereixia tal honor.

No res de nou sota el sol. Uns mesos abans el ple de l’Ajuntament d’Alacant, amb el suport entusiasta de l’extrem centre del Partido Popular, havia estat a punt d’aprovar una declaració institucional que exigia la derogació de la pusil·lànime Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i, subsidiàriament, la seua modificació per traure la ciutat del Benacantil de la llista de municipis de predomini lingüístic valencià.

El llistat de greuges contra la nostra llengua és inacabable i faltaria paper en aquest diari per enumerar només els que s’han produït en el darrer lustre a recer d’un nacionalisme espanyol envalentit que advoca per concloure definitivament la comesa existencial d’assimilar lingüísticament, política i sociològica tots els territoris de l’Estat de matriu no castellana. Per als qui no tinguen clara aquesta motivació, recordem-los la frase que va pronunciar Felip V en guanyar la batalla d’Almansa: «Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres».

No és casualitat que la majoria d’ofensives contra el valencià, revestides d’èpica de croada contra l’enemic interior i perpetrades pels qui cínicament advoquen per la despolitització de la cultura, facen estralls precisament a les zones més castellanitzades. Els mals solen acarnissar-se amb els més febles, i el que ve d’Almansa ho fa intensament, més enllà de l’optimisme naïf —segurament necessari— de cert valencianisme de comboi, en aquells indrets on la llengua pateix una salut més precària. Perquè, ens agrade o no, la crua realitat és que l’espanyolisme més ultramuntà fa una lectura sociolingüística encertada: el català es troba in articulo mortis a Alacant i a altres ciutats com Elx o Perpinyà, i no molt lluny del que ocorre a València, Eivissa o l’Hospitalet de Llobregat, on sobreviu intubat.

Si atenem a l’estadística oficial, les xifres que ens proporciona la Generalitat Valenciana són diàfanes, malgrat els tripijocs institucionals per ensucrar-ne interpretació. Segons l’última Enquesta de coneixement i ús social del valencià, l’any 2015 el 29% de la població de la zona de predomini lingüístic valencià parlava a casa —sempre o generalment— la llengua d’Enric Valor. La comparació d’aquesta dada amb estudis previs aboca una pèrdua neta de més mig milió de valencianoparlants en només un quart de segle. Si desglossem els valors per franja d’edat —cosa que no fa l’estudi—, els resultats són demolidors. Mentre que entre la població madura la llengua gaudeix encara —un adverbi massa recurrent en sociolingüística— de relativa bona salut, entre els grups més joves ofereix símptomes inequívocs de preextinció.

Aquesta situació no ha passat inadvertida per a plataformes i associacions per la llengua que, conscients que cada parlant, cada àmbit comunicatiu, cada pam de terra perduts són difícilment recuperables, fa temps que alerten de la necessitat d’implementar plans urgents de contenció malgrat la fredor —o directament el neguit— de les administracions públiques. Fins i tot, d’aquelles ocupades per sectors polítics afins, que sovint fan de tafurs amb els percentatges per evitar sotraguejar la parròquia i, de passada, tapar les vergonyes pròpies. Però la realitat s’imposa i les dades són eloqüents. Sense anar més lluny, un model elaborat fa pocs anys per la Facultat de Física de la Universitat de València pronosticava —si no canvia la tendència actual— la calamitosa xifra d’un 10% de valencianoparlants el 2050. Dit d’una altra manera, el documental Catalunya Nord, la llengua enyorada, al que feia esment fa unes setmanes en aquesta mateixa columna, podrien arribar a protagonitzar-lo els nostres néts amb les muntanyes dels Ports —farcides d’aerogeneradors i línies d’alta tensió— com a escenari.

I per als escèptics, o per als qui puguen titllar-me de malastruc, els proposo l’exercici de parar atenció a com parlen els més menuts de casa. Vet ací l’exemple d’un cas real d’una xiqueta dels Ports, de família catalanoparlant i criada a la comarca. «Estava de peu i m’he caigut», li va comentar a una amiga mentre jugaven a la plaça del poble. Una frase aparentment innòcua articulada per una criatura innocent que, no obstant això, condensa com poques la forta pressió a què es troba sotmesa la nostra llengua.

Per als qui no hagen identificat «les 4 diferències» de l’enunciat, desvetlem tot seguit la solució al problema. En primer lloc, trobem una errada de lèxic: els valencians no estem «de peu» sinó «drets». En segon lloc, un calc gramatical del castellà: en català «caiem» i no «ens caiem». En tercer lloc no podem parlar d’un error stricto sensu, però si d’una clara afectació de la naturalitat de la parla local: als Ports diem «hai caigut» i no l’artificiós «he caigut». Per últim, un dèficit en la pronunciació que conseqüentment no ha pogut apercebre el lector: el tancament de la «e» de «peu». Aquest fenomen, el del tancament de les vocals, s’ha expandit a manera d’ultracorreció fins i tot entre gent entrada en edat i, paradoxalment, amb un nivell formatiu elevat —escolteu, si no, parlar en registres formals els nostres representants públics—. Dit en un llenguatge planer, molts valencianoparlants imiten instintivament la fonètica castellana en determinats àmbits perquè pensen que sona millor; més fina; més «correcta».

La degradació de la qualitat lingüística és un procés paral·lel al de la substitució, tot i que més insidiós i, per tant, més difícil de detectar. Mentre que cada vegada més xiquets de pares catalanoparlants parlen entre ells en castellà, bé siga per l’acció de l’entorn, dels progenitors o de l’Esperit Sant, fa la sensació que els qui segueixen emprant la nostra llengua tendeixen progressivament a traduir-la mentalment del castellà, ço és, a ser víctimes d’una «desmaternalització» induïda del valencià, un fenomen ben conegut que s’emmarca dins el bilingüisme de substitució.

Realitzades aquestes observacions, no cregueu tampoc que més amunt del Sénia les coses estan per a tirar coets. Per a molts valencians contemplar a Barcelona un attrezzo catalanitzat ha tingut sempre efectes balsàmics. Tanmateix, la situació a peu de carrer no dista massa del que podem trobar, a tall d’exemple, a Castelló de la Plana. Així ho corrobora la darrera Enquesta d’usos lingüístics (EULP 2018) de la Generalitat de Catalunya, que xifra l’ús habitual del català a Barcelona entre els més joves en un esgarrifós 19,6%. A la Ciutat Comtal sembla que alguns comencen ara a veure-li les orelles al llop. Si més no, una part de la burgesia local que històricament havia mirat amb displicència els cosins germans valencians, pobres de misericòrdia que haurien abjurat motu proprio dels seus orígens… com si la caiguda de Barcelona el 1714 no l’haguera precedida la de València el 1707. Com si ambdues ciutats no hagueren sucumbit juntes davant el feixisme el 1939. Com si no ho haguera deixat tot clar Ramon Muntaner ja al segle XIV: «la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé qui tiren, no l’arrencaran […] e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys».

Post Views: 7