Aquest és el tercer article sobre vestits tradicionals. Després de centrar-nos amb el teixits i amb com es vestien els hòmens ara toca descriure com ho feien les dones de dins a fora.  

El que avui entenem per roba “interior femenina” no va formar part de la vestimenta tradicional, per tant la peça interior més important era la camisa, ja  popular a l’edat mitjana. Es  portava sempre, tant de dia com de nit i es teixia a casa a partir del cànem. És un model molt simple, recta, amb mànigues i llargada mes avall dels genolls originalment. Quan el cotó és va anar estenent, es va escurçar i és van afegir petits brodats, sovint amb les inicials o el nom de qui la portava, tant a l’escot del coll com fent una punta al baix. No cal dir que les classes socials benestants, a part de la qualitat de la roba li van incorporar puntetes i brodats molt delicats. No es portaven pantalons d´interior o camalet.  A mitjan segle XIX les dones aristocràtiques el van descobrir i cal destacar que els primers eren oberts per el mig. Encara tardaria molt a ser usat per les classes mitjanes i no es va fer popular fins a començament del segle XX, perquè s’associava  a dones de “mala vida”. Els sostenidors, tal com els coneixem ara es van començar a popularitzar al voltant dels anys 20 del segle passat i el seu ús no es va generalitzar fins a partir de la segona guerra mundial.

Per damunt és portava el justillo, sense mànigues i escotat que arribava a la cintura i és lligava al davant mitjançant cordons. Era molt cenyit i s’aguantava gracies a unes branquetes d’olivera o a barbes de balena. Aquesta peça va anar canviant i es va transformar en una cotilla que va quedar totalment interior. Era el que permetia mantenir la silueta femenina a la moda, fent una cintureta petita i indirectament sostenia els pits.

Per damunt portaven el gipó o xupa, que deriva o bé del àrab, aljuba o del francès jupe. Es una brusa folrada, amb mànigues i el mes típic són les petites peces rectangulars que la remataven i que es portaven per damunt de les faldetes. Al nostre terreny eren sobre tot negres i s’hi podien afegir algunes puntetes al coll o les mànigues. Per estar a casa o treballar al camp, es portava la xambra, una brusa fosca, menys ajustada, més còmoda.

Per sobre de la camisa se posaven  sinagües i  refajos. Les primeres podien ser de roba fina més o menys  adornades, mentre que els refajos eren de llana i de colors molt vius, sobre tot grocs i vermells, estampats, a ratlles, de tartan (patrons tipus escocès), en franges diferents, tot amb molta imaginació. Era freqüent l’estampat negre al foc que feien amb pólvora. A la comarca i al Baix Aragó se’n posaven tres o quatre i hi ha relats de fins i tot sis, mentre a la Plana, que no fa fred les sinagües eren les més populars.

Les dones portaven lligada a la cintura, la faltriquera,  una bosseta  per poder guardar el mocador perquè les faldetes no tenien butxaques. De fet, les faldetes eren d’una peça sencera, rectangular, només amb una costura lateral, llisa per davant i molt arrugada darrere tal com ho exigia la moda de època. Si els refajos tenien dos o tres metros de roba les faldetes, cinc o sis. Mentre que les faldetes de diari deixaven veure els peus uns cinc o deu centímetres, les de mudar eren més llargues (guardapies) i perquè no tocara a terra portaven un petit serrellet dit barrendera. Per damunt anava el mantó que ja vam descriure. Els de seda brodats se’n deien de Manila perquè va ser on es teixien i brodaven. D’allà es portaven a Mèxic, per passar del Pacífic a l’Atlàntic i poder arribar a Espanya. Prompte els mexicans van veure la possibilitat de fer-los ells i escurçar el trajecte i el preu.Per sobre la falda es duia un davantal, peça que tractava de protegir les faldes però que amb el temps es va tornar decorativa i avui completa el vestit tradicional.

Tot i que les dones portaven cotilla i que la xupa o gipó, era molt ajustada, no se’ls permetia lluir-se i només podien creuar el mantonet i recollir-lo a la cintura, per insinuar una cintureta estreta i un bon cos. Així,  que sempre portaven un mantó més o menys gran i a l’hivern una manteleta que els arribava a la cintura, que estava feta de punt, i el fil o la llana portava pèl de cabra incorporat que li donava lluentor. Es feien de punt de calça molt variats i sovint i s’adornava amb cintes. Les betes i les cintes decoratives estaven de moda i  va donar peu a una important indústria sobretot a Catalunya i que en la nostra comarca  trobem adornant la cintura i el cabell de les joves.

Les dones portaven el cabell replegat en un monyo, al Forcall li dien pataqueta, sempre estirat cap enrere tot i que sovint les dones eixien al carrer amb un mocador al cap. A finals del segle XVIII i començament del XIX, era popular recollir-se el cabell en una ret en forma d’embut que acabava amb una borla, la redecilla o gandalla que portaven tant dones com hòmens i que Goya va immortalitzar. No n’he trobat cap al Forcall, però encara se’n troba alguna a Morella.

La mantellines, sempre negres, eren de tres tipus: una semicircular, una altra en forma de rectangle i una tercera en forma semicircular però s’allargava per els costats i penjaven dos peces que arribaven a la cintura. Per no embrutar-les amb el cabell, portaven una peça interior de reforç i sovint trobem un quadrat cosit a dins, al mig del cap, per on es penjava per tal que al estar doblegada no se segara la roba.

Portaven calces fetes a casa, de cotó o de llana que els arribaven fins al genoll i que s’aguantaven amb una camalliga.

Tenien molta cura de la roba, que es feia servir durant vàries generacions. L’àvia explicava que les  tres xiques de la Torre Ametla,  anaven a missa a diferents hores i que a mig camí es trobaven i es canviaven les faldetes i les sabates, de manera que totes sentien missa amb la mateixa roba de mudar.
El color més elegant era el negre i de negre es casaven, només les dones joves es van permetre mocadors o toquilles més clares i alegres i alguns mantons de color verd oliva, lila o tons ocres.

La manufactura industrial de teixits, els va fer mes fàcils de treballar, de rentar, més barats i va anar introduint la moda a la costura. La roba que havia durat segles es va anar arraconant. Les dones van vestir-se en dos peces, falda i xambra del mateix teixit, sovint amb una capelina, però la silueta femenina es va anar lluint, no ense crítiques.

Tant la roba, com els adorns, com el maquillatge estaven supervisats tant per les autoritats, com per l’església i a sobre tenien molta pressió social. Pintar-se estava mal vist i fins i tot es van regular les arracades, tot perquè els homes no tingueren mal pensaments.

BIBLIOGRAFIA.
GUARCH, E. I LATAS,D. La indumentària tradicional en el Bajo Aragón y Matarraña. Ediciones Prames S.A. Zaragoza 2010.
LICERAS, Mª V. Indumentaria Valenciana Siglos XVIII-XIX. Carena editors S.L. València 2008

Post Views: 12