Els teixits de la roba dels nostres avantpassats

L’any 2016, amb motiu del 60 aniversari de la fundació de la Colònia Forcallanocatalana, es va fer al Forcall, una Mostra d’Indumentària Tradicional, en la qual tot el poble va col·laborar. A partir d’ací, molts vam descobrir la informació implícita en la roba tradicional, perquè fins i tot la més humil, ens parlava de la gent que la va portar i ens va obrir la porta a una riquesa cultural, poc valorada, que si té sort roman amagada en un calaix, però massa sovint acaba llançada. Espero resumir en tres o quatre articles el que vam aprendre de la mostra.

El meu interès és despertà arran de trobar, entre les escriptures de ma casa una que deia: Relación y nota de la difunta Joaquina Peñarrocha y Guardiola consorte de Josef Llop de Forcall….en el dia 19 de Diciembre de 1842. És l’inventari que es fa de la roba de Joaquina, per tal de repartir-la entre les seues filles, Bàrbara i Maria. Es descriuen les peces , el material de què estan fetes, el color i l’estat de conservació. Hi llegim: “[…] sayas…unas verdes de Esfiladís, otras de Barragan azules, unas de Chamelod negras, otras de paño azul, unas de paño a medio romper, unas nuevas de Algodón, otras viejas que se las dio a su hija María Redó y en total son 8 sayas… Juvones uno de tercio Pelo de seda, uno de estameña viejo y tres de blancos que son cinco….”

El fet que la roba s’escripturara, ja dona una idea de la importància que tenia perquè comportava una despesa que no tothom es podia permetre. La quantitat , qualitat i varietat de les peces és indicativa de l’aixovar d’una dona benestant de família llauradora.

A mesura que anava llegint els tipus de teixit, s’obria una finestreta al segle XIX que em permetia una visió de l’època diferent a la que coneixia, perquè m’apropava a la vida del dia a dia, aquella que poques vegades ix als llibre d’història. Els vestits fa milers d’anys que, a part de protegir-nos del fred, definien una classe social, des dels colors als detalls del patró. A Roma, per no remuntar-nos més lluny, hi havia la restricció del color púrpura que decorava les túniques dels senadors. L’amplada de la banda, relacionada amb la categoria aconseguida en vida, s’incloïa fins a les làpides del difunts, tanta n’era la importància. Avui en dia, són les marques les determinants que apareixen com si fora un estampat de la peça. La roba no tan sols identificava la classe social i marcava distàncies… l’Església catòlica ho va entendré bé quan al concili de Trento va imposar la sotana als capellans, com ja havien establert els ordes religiosos, cadascun amb el seu hàbit diferent. El vestit és part també de la identitat tribal, per això es va prohibir la indumentària tradicional als moriscos i avui en dia segueix sent tant vàlid com abans, per exemple el mocador palestí o l’èmfasi que els jueus ortodoxos fan de la seua roba tradicional.

La indumentària a la comarca dels Ports està més relacionada amb l’Aragó que amb la vestimenta dels valencians de la plana. Els colors són mes soferts: negre, grisos, blau fosc o verd oliva, en contrast amb els colors més clars del litoral i que a la nostra zona només es permetia en mantonets o toquetes i en les dones jóvens solteres. Els colors vius (roig, verd, ratlles, etc.), els trobem als refajos, faldilles suplementàries que no es veien i que es portaven davall de la falda de carrer.

La meua àvia (Carmen Amela Casanoves 1892-1989) nascuda a la Torreamela, m´havia explicat que al mas tenien un bancal de moreres perquè criaven cucs de seda i que a cada xica, en casar-se, li havien donat unes faldetes fetes de seda de casa, que ella encara conservava.
Tot plegat, em va portar a investigar més sobre els teixits i la roba tradicional. Cal remarcar que no tots els secretaris i notaris coneixien bé allò que descrivien, però els detalls dels inventaris són una base fefaent per començar a estudiar-los.

La llana era el material bàsic de la roba tradicional que durant segles les dones teixien a casa. L’estam i el lli eren, sols o combinats amb la llana, els complementaris. La seda era un luxe, i dels capolls s´aprofitava tot. El cotó va arribar més tard i mantons, que consideraríem senzills , eren molt novedosos al s. XIX, perquè el cotó permetia fer estampats.

El Forcall el 1797, segons Cavanilles, era un poble amb moltes moreres, tot i que no ben cultivades segons l´autor, perquè es criaven molts cucs de seda. La de primera qualitat es venia i eren la de segona i tercera, les que es quedaven els llauradors, li dient esfiladís. Els capolls s’escalden i els especialistes, trauen el fil de seda i el van capdellant, materialment desfent-los. Aquest fil de capolls sencer pot tindre una llargada de fins a 1.200 metres, i són aquests fils llarguíssims, la base de la seda de primera classe: forta, flexible i lleugera. Però se n’havien de guardar uns quants per l´altra generació de cucs. Aquest capolls, foradats, tenien els fils més curts que s’havien d’anar empalmant i donaven una seda de menor qualitat: l’esfiladís. I encara quedaven les rampoines de capolls mal fets o deformats que donaven la varietat més senzilla, alducar. El filadís o esfiladís, es filava a la mateixa casa del llaurador, per tant, la meua àvia ho recordava bé. Aquest fil de poca qualitat estava prohibit pel Col·legi de l’Art Major de la Seda, fundat al s. XV a València per Ferran el Catòlic, però a finals del s. XVIII l’autoritzà per a la fabricació casolana, a fì d’abaratir els vestit de la gent més humil, igual que l’alducar, encara més senzill que deriva de la paraula àrab al-dukar, que significa de qualitat inferior.

De les múltiples varietats del teixits de seda, caldria destacar el crepé o crespó que en la vestimenta tradicional es feia servir sobre tot per als mantons. És un teixit de seda amb un ordit de fils torçats que li dona unes característiques especials, no es podia estampar, però era lleuger, tenia un to brillant, bon caient i es podia brodar. Hi ha moltes cases a la comarca que encara conserven aquest tipus de mantó.

Barragan, era una tela de llana impermeable, sovint amb mescla d’estam i lli, molt atapeïda que servia per fer capots i que protegia del fred i la pluja. Chamelod, era un teixit fet amb pèl de camell i llana. Té propietats aïllants i servia per a roba d’abric. La curiositat és que es feia amb el pèl dels camells de Mongòlia i del Tibet. No es fàcil imaginar el comerç d’aquest material transportat milers de quilòmetres per acabar a les nostres terres. La globalització, doncs, té arrels llunyanes…

La llana tenia múltiples varietats, el paño era la mes comuna, el preferit en vestits d’home. Estam se li die al material de millor qualitat, fet de les fibres llargues. Es duia tot l’any i s’utilitzava en qualsevol peça des de calces, a mantons, davantals, faldetes , capes etc. El més popular era el de Manresa. Al s. XIX es va posar de moda, la franel·la, teixit suau de llana però que es va popularitzar amb el mateix nom, també referit al cotó. Més senzill era l’estamenya, dita així perquè la trama i l’ordit eren d’estam. N’hi havia de totes qualitats, com ara la baieta, teixit fluix de llana i mesclat sovint amb llana i cotó, o l’albernús, de llana sense tintar, que ja feien servir els àrabs per fer capots, noms que en tots dos casos, han derivat a significats ben diferents.

El cotó s’anirà introduint a partir del s. XVIII. Més lleuger, mes fàcil de rentar i de tacte més suau, s´anirà imposant amb el lli i la llana. Les fibres llargues eren per als millors teixits: organdí, batistes i popelín; les mitjanes eren per a les camises i la roba interior; i les més curtes i bastes, per als llençols i la roba de treball.

L’últim a arribar, com a teixit popular, va ser la pana, a finals del s. XVIII i començament del XIX. Es un vellut de cotó fet amb una trama especial en lloc de l’ordit tradicional. Revolucionaria sobre tot la roba d’home i faria la transició als vestits actuals, sobretot als pantalons tal com es porten ara.

M’ha paregut interessant fer aquesta introducció al teixits que els nostres avantpassats van fer servir durant segles, amb petites variacions. Hi havia una diferència molt clara entre la roba de treball i la de mudar, tant per a homes com per a dones . Calia tenir peces que foren resistents perquè no era fàcil renovar-les, es llevaven poc i es treballava entre pols i terra amb jornades molt llargues… La industrialització del teixits, permetrà abaratir-los, fer-los més pràctics, però anirà arraconant a la “caixa” la indumentària tradicional que havia resistit segles…

L’exposició del Forcall, no s´hauria pogut fer sense la col·laboració de Paquita Roca i de Josep Vidal que, amablement, van vindre al poble a muntar-la. Els dos tenen una llarga tradició de treballs seriosos i ben documentats sobre el vestit típic i son els autors de Cent anys d’indumentària tradicional, Castelló de la Plana 1730-1780, editat per l’Ajuntament de Castelló, 2008, Gràfiques Color Imprés. Recollit a partir de documentació notarial, és un llibre fonamental per als interessats en el tema i ha estat la bibliografia bàsica d’aquest article.