Aquest estiu hem tingut la possibilitat d’assistir a algunes activitats culturals que ha organitzat el Centre d’Estudis dels Ports per tota la comarca. Molts érem els que pensàvem en la dificultat que hi haurie a causa de les normes sanitàries sobre la pandèmia: distància i protecció, però el cert és que aquestes activitats han tingut un considerable èxit de públic i de promoció. De fet, s’ha tractat de presentacions de llibres i de la revista “Papers dels Ports” que tot seguit voldria resumir i comentar. És ben curiós que ara que estem als inicis de l’era digital és quan apareixen més publicacions en paper, potser això podria ser efecte del conegut refrany castellà que diu “al revés te lo digo para que me entiendas”, o sigue que en algunes ocasions s’ha de procurar el contrari per aconseguir l’efecte desitjat. El cert és que aquest canvi mediàtic actual no ha anat acompanyat de cap “revolució” cultural ni econòmica, i “gaudim” d’un poc-saber-fer considerable; és com si ara haguérem de canviar d’ulleres per a veure i entendre el món que ens envolta, és a dir que si antes ho vèiem tot d’un color, ara s’ha de veure d’un altre, només que la  realitat que tenim i som, continue sent  la mateixa.

Si tot ho haguérem de fer al revés com diu el refrany estaríem en un país de bojos i hauríem d’eradicar qualsevol disquisició filosòfica o qualsevol veritat científica que defensés el principi de contradicció, per allò que és impossible fer i no fer, i dir i no dir el mateix, a la vegada i sense explicacions. I és que vivim en uns temps contradictoris i subjectes a canvis sobtats i constants: el que abans ere blanc, ara serà negre sense més ni més. Mal costum és el no donar bones explicacions o raonaments, ni recórrer a les fonts de consulta oferint només les nostres simples opinions personals. I això perquè vivim en un món de sentimentalismes i superficialitats: diem i fem accions perquè les sentim, no perquè les creguem o les coneguem en profunditat[1]. En això cal preguntar-se: què és l’essencial: la racionalitat o els sentiments? quan el millor serie utilitzar-los cada un en el moment més oportú. Ara en política compten més els sentiments, però la bona política haurie de tenir bones idees i sanes teories; o sigue que ni dretes, ni esquerres, ni rics, ni pobres, sinó que tots hauríem de fer pinya per a construir un bon país, un millor país per a tothom, més culte a poguer ser. Fàcil de dir, però difícil de fer. Estem en l’etern problema de com passar de la teoria a la praxis amb molts diners per entremig a remenar.

Els Diàlegs dels Ports sembla que incitin a la conversa, al col·loqui, i a la sana discussió (sempre respectuosa) entre dues o més persones[2]. És a dir que se supose que hi ha d’haver posicions o maneres de pensar o d’entendre el món contraposades i volen posar-se d’acord. Filosòficament parlant, dialogar signifique rebutjar qualsevol dogmatisme per procurar una bona comprensió mútua. El resultat del diàleg ha de ser forçosament una resolució, un acord o bé una aporia (un camí sense eixida). D’entrada sembla que si es desitja un acord tothom haurie de baixar un poquet del burro de les pròpies conviccions. El problema dels nostres dies és que ningú vol abandonar els seus principis (pel benefici que això supose) i ens agradarie que els altres ho fessin, i així no s’arribe massa lluny. En el nostre cas, els diàlegs són sobre llengua i literatura, ciències socials: història, sociologia, antropologia, etnologia, art, ciència o pensament. En això hi ha poc a discutir, perquè el ponent disposa de molts estudis i de molta informació que els altres no posseeixen, i per tant hem de creure que no és la seua intenció enganyar-nos, sinó respectar sempre la veritat, tot i que la veritat (humans com som) és difícil d’aconseguir. També pot passar que la teoria del ponent sigue parcial o insuficient, llavors cal advertir-lo d’ aquest fet; d’altra banda la cultura no és la font de cap negoci important, sinó que és l’origen del bon coneixement, una cosa que no es valore avui, però el seu preu és incalculable en satisfacció i felicitat personal. Potser per això, els nostres diàlegs s’han convertit, algunes vegades, en monòlegs que tenen una gran riquesa sentimental. Altra cosa possible és que el dialogant que s’ha llegit l’obra propose les benaurances o les crítiques del treball fet, i per tant serie recomanable que els dos dialogants fossin del mateix ram.

A Morella i comarca, malgrat la mala situació creada per la pesta[3], hi ha hagut nombroses presentacions de llibres exitoses, perquè hi ha hagut prevenció, i els continguts han sigut ben preparats i ben exposats. Primerament, el dia 16 d’agost, sant Roc, a la Sala del Justícia de l’ajuntament de Morella es va presentar el número 4 de la revista “Papers del Ports de Morella” amb quatre dels seus autors: primerament el Sr. Manuel Martí Puig exposà un exemple d’activitat innovadora del mestre de Morella D. Emilio Zorita Soriano que va fer una excursió a la Balma amb els seus alumnes, intentant fugir dels tòpics metodològics tradicionals (lectura i memorització) tan arrelats a principis del segle XX. A més ho publicà a la revista “la Escuela” del 13 de maig de 1913, una clara mostra dels moderns moviments de renovació pedagògica del seu temps. El Sr. Josep Lluís Carbó Ferrer va fer una interpretació de “La Santantonà de la Todolella” explicant tota una sèrie de conceptes generals i particulars al voltant de la festa de Sant Antoni Abad. Dels generals va comentar: festa espectacle, tradició, cultura popular, religiositat popular, orígens, i significat de la festa. Dels aspectes particulars: el calendari, la benedicció dels animals, el bandejament del gall, etc. Es tracta d’un intent de voler aclarir un poc més el sentit i la necessitat de la festa en els nostres dies.

El Sr. Julio Monfort Tena va resumir el seu article sobre “La pedra en sec i el paisatge dels Ports”. Digué que la pedra en sec constitueix un element essencial en el nostre paisatge: estem fets de pedres i així és el nostre caràcter, i a partir d’ací va fer una exposició de tots els models de construcció on hi intervenie la pedra, per exemple: les serraes, els assagadors, les solls dels porcs, els corrals, les parets dels bancals, les porteres, els pous i les basses d’abeurar, les casetes, els paviments empedrats dels carrers i dels camins, els ponts i un llarg etc.. El Sr. Julià Pastor Aguilar ens presentà el seu article sobre “L’enllumenat públic de Morella (de l’oli a l’electricitat)”. Es tracte d’una sèrie de documents sobre les diferents formes d’enllumenat que hi va haver a Morella després dels antics cremallers, llumeners, tees i fogueretes. Tot començà quan l’any 1844 aparegueren els llums d’oli, es passà després a l’acetilè el 1897, el 1903 es fundà la companyia “Eléctrica Morellana” i com a conseqüència el 1906 “es féu finalment la llum (elèctrica)”, podríem dir com una segona “creació”. A molts pobles de la comarca va arribar alguns anys més tard, podent posar llum fins i tot a les bodegues i als corrals dels matxos on fins al moment s’havie anat amb l’oli dels cresols.

Finalment el Sr. Ernest Querol, vicepresident del Centre d’Estudis ens va fer cinc cèntims de l’article d’Òscar Pérez Silvestre “La vida secreta de Seidia (…1920…)”  on s’explica l’origen d’aquest poema èpic del benassalenc Mn. Joaquim Garcia Girona, gran amic de Mn. Antoni Mª Alcover, que participà en diverses edicions dels Jocs Florals de València. Seidia és el gran poema èpic valencià que ara compleix els cent anys i que va ser elogiat per totes les grans figures de la il·lustració valenciana de principis del segle XX, motiu de grans estudis encara avui i que considerem que hauria de ser conegut en tots els centres educatius del País. A la revista s’hi pot trobar també un article del professor d’art Joan Valle sobre “El parc infantil del prat de l’Albereda de Morella” informant de la seva constitució i construcció, i a continuació un conjunt de ressenyes de diferents llibres presentats dins dels Diàlegs d’altres anys, amb un recull de fotografies d’en José M. Mauri Vilalta sobre la població d’Herbers Jussans. En conclusió, jo diria que la revista, la nostra revista, com el pernil i la cecina, (permeteu-me l’expressió) amb el temps ha anat millorant la seva qualitat.

El dia 21 d’agost, divendres, al Teatre Municipal es va presentar el llibre “Els bombardejos silenciats de 1938: Albocàsser, Ares del Maestre, Benassal, Vilar de Canes, Rossell i Morella” pels seus autors. Després dels corresponents parlaments del Sr. alcalde de Morella, i del vicepresident del CEP va intervenir el Sr. Ricard Martí coordinador del llibre i autor de la part corresponent als bombardejos de l’Alt i el Baix Maestrat per l’aviació alemanya, anomenada la Legió Còndor. Sembla ser que l’origen va ser la petició del general nacionalista Aranda de fer “un gran bombardeig” a aquestes quatre poblacions amb bombes de 500 kg. per alleugerir el pas de les seves tropes, i a la vegada, atemorir la població fent provatures amb els nous aparells d’aviació. El Sr. Vicent R. Querol, vinarossenc,  tractà el bombardeig de Rossell del dia 27 de març i del qual es tenien molt poques notícies. Es considera que possiblement l’atac efectuat per l’aviació legionària italiana o va ser un error perquè anave destinat a inutilitzar l’aeròdrom de la Sènia o bé va ser una mostra més de força per rebaixar la moral de la reraguarda republicana. L’historiador Sr. Pep Querol informà del bombardeig de l’Hostal Nou un cop ocupada Morella per les forces nacionalistes, i que en aquell moment tothom culpà d’aquella acció l’aviació republicana, quan fou possible que per error el foc amic dels nacionals produís unes dues-centes baixes entre les mateixes files del seu exèrcit. Al final es digué que tot plegat no fou res més que un desastre ple d’incerteses, tal i com correspon a totes les guerres. El Sr. Carlos Sangüesa historiador morellà ens indicà que encara avui hi ha molts silencis històrics, que a hores d’ara veiem guerres amb armes químiques i que encara es bombardegen persones. Acabà la sessió llegint dos poemes pacifistes d’en Miquel Martí Pol i de Vicente Alexandre.

El dia 28 divendres, a les 8 de la vesprà a la Casa de la Cultura de Sorita es va presentar el llibre “La cuina dels Ports” per Sara Gargallo i Guillermo Miró, autors juntament amb el cuiner Lluís Gargallo que no va poder ser present. Es tractave de promocionar la cuina de la nostra comarca mitjançant el llibre esmentat de la col·lecció “Drassana” de València, amb edicions en valencià i en castellà. Aquesta col·lecció ha tingut la bona idea d’alternar les més típiques receptes de cuina de la comarca amb descripcions d’alguns menjars per escriptors i escriptores reconegudes de la terra: Manuel Milian, Víctor Amela, Mònica Segura, Conxa Rodríguez… Ens van destacar els menjars més coneguts i la curiosa diferent denominació entre els diferents pobles, prova de la difícil comunicació que existia en altres temps. Només voldria destacar algunes “exquisiteses” que antes se feen i ara per qüestions sanitàries i canvis dels temps, no es poden fer, per exemple el considerable nombre de cócs de quan s’anave a pastar al forn, on les dones eren les protagonistes: en sucre, en oli, en ceba, en tomata, en primentó… enrieu-vos-en de les afamades pizzes italianes… Pel que fa als embotits mai més hem pogut assaborir les “beneïdes” llonganisses fetes amb els menuts del gorrino i assecades al fred vent del Port. I què me’n direu de les conegudes llandes de pataques i costella de gorrino o de pollastre fetes al forn de llenya, o bé del celebrat ternasco que podem trobar, encara per sort, a molts restaurants portencs? Finalment vull trencar una llança pels famosíssims cócs de mida que serveixen per a celebrar les festes dels xiquets i dels no tan xiquets al voltant d’un vas de xocolata calenta o d’un gotet de vi-en-blanc en el segon cas. I encara ens quedarie parlar de la moixama, la cecina, i tots els derivats de la llet. De l’abadejo tampoc se n’ha dit gran cosa… En resum, va ser una presentació ben feta i ben preparada que serie motiu per a fer algun llibre més… Finalment el mateix dia 28 a les 11 de la nit a la Casa de la Cultura de Sorita, després del quart dia de la Novena a la Mare de Déu de la Balma vaig presentar jo mateix el meu llibre sobre “L’església parroquial de Sorita” editat per l’Ajuntament de Sorita i la Diputació de Castelló, davant d’una considerable audiència amb la prevenció acostumada. L’acte va començar amb la lectura d’unes paraules d’ànims i benvinguda del Sr. Joaquim Salvador Vinyals, soci de l’Associació Cultural “El Maestrat” de Terrassa (Barcelona) i a continuació vaig presentar el llibre sobre quatre punts ben diferenciats: algunes pinzellades històriques sobre Sorita; les causes del llibre que van ser els dos-cents escrits de mon pare i l’abandonament de moltes festes i tradicions populars; a continuació les característiques del llibre, i per acabar, els detalls sobre la construcció de l’actual església entre 1779 i 1832 i unes ràpides conclusions finals. L’historiador Sr. Ricard Martí casat amb la Sra. Rosa Pallarès de Sorita va concloure l’acte incidint en el controvertit tema “Zorita, Sorita o Zorita del Maestrazgo?” i l’esment d’alguns dels grans artífexs de la nostra Guerra Civil que van passar pel poble. Al finalitzar l’acte es van dedicar uns moments per a signar alguns llibres per part de l’autor, veient que el gran interès, a part dels amants de les històries locals i de l’etnografia (estudis de les festes i els costums dels pobles), va ser dels mateixos soritans i soritanes en veure i palpar el primer llibre d’història escrit del seu poble. Ja tocave. Resumint, van ser unes senzilles festes pandèmiques, però culturalment i anímicament molt ben aprofitades

[1] Per a nosaltres comence a ser un costum el que afirmave el famós tango: “que en el hombre y la mujer / lo más profundo es la piel” (“Flor de Nit” Dagoll Dagom), com si el més important en la vida fos la simple aparença.

[2] Els Diàlegs dels Ports són una manera d’exposar les publicacions i activitats del Centre d’Estudis referents a la comarca, presentant l’autor/a/s/es, parlant sobre l’origen, continguts o característiques dels escrits o esdeveniments, amb la col·laboració d’un/s dialogant/s que conversen, i acabant amb precs i preguntes. El primer diàleg va ser el 30 de desembre de 2016 amb un llibre on intervingué com a dialogant el Sr. Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana.

[3] Personalment m’agrade més este concepte perquè epidèmia fa referència a un país, i pandèmia correspon a una malaltia de tots els individus del món; pesta, en canvi, concepte més històric, és una gran epidèmia transmesa per un bacil aerobi i gramnegatiu que passe de persona a persona, o bé per animals.

Post Views: 5