Titolitis
Recordo un acudit de quan era estudiant: la definició de llicenciat o doctor. Segons això un especialista de qualsevol matèria era una persona que anava sabent cada vegada més coses de cada vegada menys matèries fins aconseguir saber-ho gairebé tot de gairebé res.
Tots els acudits són una caricatura, però sempre solen tindre un fons de referència, de veritat o de realitat.
Els estudiants, en aquell moment feien ciències, lletres, econòmiques o peritatges industrials, mecànics, elèctrics, tèxtils, agrícoles, etc. El que sí que quedava clar era l’expressió del títol, solia ser breu: biòleg, matemàtic, arquitecte, perit industrial o el que fore.
A mida que ha anat passant el temps i s’han multiplicat els plans d’estudi s’han afinat cada vegada més les branques del saber. Podríem dir, si és permissible l’expressió, que anem assistint a una especialització de les especialitats, que cada vegada tenen el nom més llarg i el camp de coneixement més curt. Si la gent del Renaixement ens poguera dir alguna cosa, possiblement no ens agradaria gens el missatge.
Tot això que acabo de dir es dona en tots els àmbits.
En el camp de la política també s’han posat de moda noms o títols de conselleries, regidories o càrrecs diversos amb noms llargs, algunes vegades, difícils de recordar i tot.
Eixa moda de títols solemnes sol anar acompanyada d’una necessitat peremptòria d’ostentació. Molts dels especialistes de nom llarg necessiten auditori i això sol concretar-se en l’organització de cursos, tallers o cicles de conferències, evidentment de nom extens i difícil, a poder ser, amb una minuta de conceptes molt propera al descobriment de les sopes d’all, que en el nostre vernacle recte i directe denominaríem bufes de pato. Això sí, donant-li tota la importància i grandiloqüència que el cas requereix.
Deu ser veritat allò de que els estudis i les informacions han de servir per fer coses de profit i no només per autoexplicar-se i que la informació no és sinònim de cultura; això últim demana moltes més consideracions.
També es pot pensar que la necessitat d’explicar tant les coses implica un certa desconfiança en la gent ja que suposa, de entrada, que ni sap, ni entén, ni escolta.
No em puc estar de fer un comentari sobre dues altres denominacions de savis: els analistes i els experts.
Fins encara no fa molt un analista era qui, en el camp de la medicina, es dedicava a descobrir les possibles anomalies de la sang i de l’orina per poder diagnosticar disfuncions o malalties. D’un temps ençà estem assistint, principalment als mitjans de comunicació, a una proliferació d’opinadors d’omni re scibili, que se’n diuen analistes. N’hi ha de tots els colors i de totes les matèries des de l’astrofísica i la filosofia fins al futbol. Solen concloure després de llargues disquisicions tot allò que qualsevol observador perspicaç i rigorós sense prejudicis ja sap percebre i, per tant, considerar. Això deu vindre del llenguatge dels informàtics que van posar de moda el concepte d’analistes de sistemes.
Una altra espècie amb qualificació de bon predicament és la dels experts, aixina en abstracte, sense especificar massa. Si hi ha una qüestió que no està clara s’ha de fer necessàriament una consulta als experts. Quan el Govern ha de prendre alguna decisió compromesa es nomena una comissió d’experts. El cas de la pandèmia última ens ho il·lustra: les decisions les ha pres una comissió d’experts que, a hores d’ara, encara no sabem qui la compon.
També d’experts n’hi ha de totes les disciplines i categories: des d’experts en alta metafísica fins als experts en bous de carrer passant per tots els conceptes que pugueu imaginar.
Un altre capítol mereixerien les assessories i assessors principalment en la vida pública, però no és el motiu de les reflexions presents. Sempre ens fan pensar o bé en la baixa qualificació de l’assessorat o ens arriba un poquet el tuf de prebendes i amiguismes.
Bé, tot fa falta: els títols, els analistes, els experts, etc., etc., però, imagino que no cal ni que ho siguem tots ni que n’hi hage massa. No podem renunciar a les pròpies responsabilitats i carregar-les en altra gent per entesos que siguen. Les nostres decisions impliquen compromisos i cal saber assumir-los.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.